Llibertat i amor

Dues icones van establir un contacte telepàtic, les energies es necessitaven: l'Estàtua de la Llibertat i el Crist de Corcovado.

-Enlairo una flama, llum, i ho veig tot tan fosc! No em marxa el dol de la violència i la crueltat. Tinc la mirada entelada pel fum dels atemptats i l'oïda atrofiada pels crits de l'esgarrifança. Vull plorar.

A l'autora del relat li ve un flash: "El Príncep Feliç", d'Òscar Wilde, un conte sublim. Lídia: ha aparegut una influència. No pots evitar-les mai, creem a partir de creacions, siguin de la natura o dels altres. No et sap greu corroborar-ho un cop més, oi, tu i la teva part d'egos malaltons?

No, i és clar que no! És una lliçó.

Comparteixo amb Wilde, també, l'energia del signe del zodíac. Això compta?

Deixa'm seguir, coi!

-Estiro els braços des de les espatlles, per estirar més (així ho diuen alguns professors de ioga) i serenament, se suposa, contemplo tot Rio. Serenor! L'he perduda! Com tu! Podem transmetre'n si l'hem esgotada?

Unes dotzenes de turistes estan fent fotos a cada figura gegantina. A elles tant els fa. La força del costum. No poden esbossar somriures (ell per acollir i reconfortar; ella, per animar i guiar).

El Jesús de granit mostra una mena de punxetes al cap, i no són pas de cap corona d'espines.

-Me les van clavar per tal que els ocells no em caguin. Si tant em fa!

Ara l'escriptora recorda les converses entre el Príncep Feliç i l'oreneta arressagada. Les duc ben endins.

Deixa'm continuar, caram!

-Però qui ho feia ha deixat de fer-ho.
-...!?
-Era un home anomenat Lecio. Fa temps que patia massa. Massa sensible. Tenia un do letal: captar tristeses grans. N'era un imant. No hi podia fer res.
-Li arribaven els mots silents de plany dels traspassats quan no toca?
-Totes. Durant el dia i durant la nit.
-Com podia suportar-ho?
-Perquè estimava molt. Estava boig per la Dorita.
-Sembla el nom d'unes galetes, això!
-No facis broma...o fes-la: assuaja i nosaltres som fets de material dur.
-I que té un toc paradoxal, no creus?
-Creuen em mi. Això ja és posar-me un pes que si no estiro els braços així com estic, estaria encorbat i fent cifosi i quedaria inelegant.
-Ets presumit i en tu això no s'admet: queda com pecaminós. Has de ser humil i senzill.
-Es tracta de bona presentació.
-Però és una indirecta als que treballen en feines que els ajoquen i subjuguen i acaben amb aquesta curvatura a la columna!
-Maca...m'has fet perdre el fil del tema!
-...
-M'estaves dient que sóc un Crist per a revistes de moda i pijerío?
-No ben bé i una mica sí. Centra't! Parlaves d'en Lecio i la Dorita.
-Ell va anar minvant. Massa recepció de massa espectres i dimensions.
-...
-Sí, estimava molt. Però si no ets estimat en la mateixa mesura o superiorment, la balança es desequilibra i a en Lecio no li convenia gens, gens ni mica.
-Ah! És quantificable, l'amor?
-Ja m'has entès!
-O mig mig. El meu tema és la llibertat.
-Aquí hi entres tu. En Lecio va rebre unes ones brutals i la seva resistència va deixar de ser incombustible.
-Com en parles!
-Era així. Com Goliat quan li van tallar els cabells.
-No hi tornis, amb referents, o la relataire ens tallarà la comunació!
-Oquis!
-...!?
-Hehehe. És una manera juvenil i tonteta, treta d'addictes al manga, que vol dir 'ok'.
-Quines coses que arreplegues!
-No tinc els filtres tan nets com puguis imaginar!
-Prossegueix amb el d'abans, hòstia!
-Quin geni, senyora Llibertat! Va, va! En Lecio va topar -li van venir, puntualitzem- amb els esperits d'una mare i dues nenes bessones. La dona, d'ofici funcionària ben situada, tenia dues nenes de cinc anys. No podia amb tot. Era perfeccionista. Va fer els quaranta i una bretxa se li va obrir en algun lòbul cerebral. Es va atabalar progressivament.
-...
-El seu marit era director d'estació de ferrocarrils provincial. Una carrera que ampliava per a ser-ho de nacional, amplifica a internacional. Més o menys es sabia que tenia una fulana a cada parada, i s'entenia com una normalitat dins l'ofici.
-Quines penques!
-Que ella hagués de fer-se càrrec de l'ordre casolà i haver de reduir-se en una cambra d'ajuntament l'engelosien. Començava a tenir canes i arrugues i se li assecaven els baixos. Per acabar-ho d'adobar, se li augmentava un pànic a la vida, per tal com estava el món, pel que llegia als diaris. El seu cap sumava i sumava.
-Uf!
-Total: que una veu li deia que finés d'una vegada. Que no valia la pena res. I es va tornar un mantra.
-Uf!
-Un dijous ventós va agafar les nenes i va anar al port. Tenien una llanxa motora que havia pertangut a un hoteler inconscient que només vivia viatjant en plan selecte amb amigues d'standing d'ungles dels peus pintades de porpre i rialla semifàcil, eternes adolescents immadures com ell. La funcionària va conduir el vehicle aqüàtic mar endins. Va aturar-lo lluny de la costa, va fer tirar les nenes a l'aigua i ella al darrere. Cap sabia nedar. L'element les va engolir, sempre voraç quan se li ofereix teca.
-I en Lecio va captar tot això?
-En Lecio ho va copsar i es va encomanar. Va desitjar encomanar la seva ànima a la mort, també.
-Uf!
-Va fer l'amor de forma inefable amb la Dorita -que, paral·lelament a família i coneguts de la dona i filles traspassades, quedaria tocada per sempre més- i va planejar el que ja està fet.
Va pujar amb el company de feina, travesssant els meus dintres insubtilment buits, van obrir la trapa i, lligat amb l'arnès, va caminar sobre el meu braç esquerre. Havia d'enfonsar-me una nova barra de ferro. En comptes d'això va agafar el mòbil i va fer una trucada.
-...
-La Dorita va quedar muda. No ha pogut emetre cap so des d'aleshores.
-En conec molts, d'aquests casos. Miro de no desenterrar-ne els calaixos mentals,...o petaria en mil bocins. No vull causar accidents picant contra ningú com les façanes que s'enrunen pels efectes d'un terratrèmol.
-Llibertat! Amor! Aquests dos mots els va dir seguits i em va fer posar la pell de gallina...mentre queia.
-No anava lligat i segur?
-Amb un ganivet va tallar el fil umbilical amb aquest planeta, el tangible.
-...
-Em costa mantenir els braços oberts. Voldria tapar-me el rostre amb les mans.
-Crist...
-Què?
-Seguim, rígids i descomunals amb la nostra simbologia. Hem de donar exemple.
-Donar és una altra cosa.
-Ja ho sé!!!
-Dóna'm la llibertat de poder tapar-me els ulls només un dia i una nit senceres, congelant l'activitat a la Terra, i després t'abraçaré, perquè ens trobarem en un punt acordat.


I així va ser. Únicament que no hi ha testimonis. O no són dels que puguin mostrar-ho ni manifestar-ho per les vies superficials.