llenties per la primogenitura.

La història - que ens explicaven de menuts a la classe de religió - explica que Isaac va ser pare de dos fills, Esaú i Jacob, que eren bessons. El primer en néixer havia estat Esaú, i per tant ell era el primogènit [primer de néixer]. Jacob però no acceptava aquesta situació, i en ocasió de tornar famolenc el seu germà del camp, enlloc de convidar-lo a menjar llenties amb ell, li va exigir la cessió de la primogenitura. Més tard i de forma enganyosa, va aconseguir rebre la benedicció del seu pare, tot i que aquest tenia el ple convenciment d'haver-la donat al seu fill Esaú. La descendència de Jacob, també anomenat Israel, serien els actuals jueus. Hi ha qui te per cert, que allò que guanyem de forma irregular, cal vetllar-ho i mantenir-ho de forma irregular.

Recentment les llenties han tornat a tenir un paper rellevant en la petita història del nostre país, per garantir-se'n una suculenta ració, s'ha donat la primogenitura no al germà petit, sinó a l'estranger que vivia entre nosaltres. La història de Jacob s'entén perquè l'ambició forma part indissoluble de la naturalesa humana, la cessió a l'estranger, costa més d'entendre i per alguns serà difícil de pair.

Una de les persones més significades com anticatalans, i més reconeguda com nacionalista espanyol, el President d'Extremadura, el que deia "si és bo per Catalunya és dolent per Espanya", diu ara amb la boca plena que està content d'aquesta situació, així si llegim correctament la frase, l'alegria de l'Ibarra no pot ser altra cosa que la constatació de la bondat per Espanya d'aquest canvi, i el perjudici per a Catalunya.

Em deien a la terra ferma que com a Andalusia i Extremadura, també per al camp català arribarien les "peonades", i que tothom podria viure de manera més que confortable dels subsidis agraris. Sembla que no va per aquí la reforma.

Més enllà de les paraules, dels noms, fins de les adscripcions i descripcions polítiques, a Catalunya sempre hem tingut bàsicament dos grups: els catalans amb consciència nacional i sentiment de país, i els catalans que senten Espanya com a pròpia, i Catalunya com una part més, vers la que fins i tot manifestem un sentiment d'estimació més profunda. Al llarg dels segles, ara amb pau, ara amb guerra, Espanya ha anat enviant-nos més i més persones, en algun moment per alleugerir les greus conseqüències de la corrupció política, la fam, la misèria, alhora però sempre, amb plena consciència d'anar debilitant per pura dissolució, la nostra consciència nacional.

Ens calia un revulsiu!, gràcies als Ciutadans per recordar-nos com eren aquells anys grisos!, gràcies als devoradors de llenties per fer-nos present una vegada més, que també entre nosaltres el jull en masses ocasions creix junt amb el blat!

Aquesta dissortadament no es la primera vegada, ni serà la darrera, en la que els catalans haurem de viure com estrangers a casa nostra, però també sabem tots amb certesa, que d'aquesta com ho hem fet fins ara en sortirem - si cap - encara més reforçats.

Els crits, les banderes, les Creus i els honors estan a les seves mans, però l'existència ara i en el futur de Catalunya està - només - en el nostre cor.

© Antonio Mora Vergés