L'INSTANT

Un relat de: La Pierre
L’Oriol es permeté la llicència de cloure els ulls i fer una profunda inspiració nasal per assaborir íntimament l’instant, camuflat enmig del desordre sorollós. Entre tasses de cafè, neules i tota classe de torrons i licors, la sobretaula s’havia transformat en l’escenari perfecte per a les exposicions teatralitzades de passatges del passat familiar, que eren rebudes amb exclamacions i rialles entusiàstiques pels espectadors que els recordaven o que els descobrien llavors mateix.

Aquells segons, submergit en la foscor interior, escoltant només les veus dels estimats, van dur-lo a concloure, potser amb una lleugera subjectivitat pels vapors del cava, que allò havia de ser la felicitat.

Va obrir els ulls poc a poc, gaudint del moment, lluitant per vèncer el desig de perpetuar aquell instant i sotmetre’s a l’obligació social, i va descobrir la mare, mudada com exigia la seva posició d’amfitriona d’un dinar de Nadal, mentre explicava a la resta de comensals com ell mateix, l’”Uri”, s’havia trencat una dent jugant a fer de karateka a la seva habitació quan tenia set anys.

- Ensenya-la, “Uri”, ensenya-la! –li demanava la mare amb un somriure d’orella a orella que feia tant temps que no recordava–. Segur que no els hi has explicat als teus fills com t’ho vas fer!

Davant la insistència dels familiars consanguinis –car els polítics no gosaven a posar a prova la confiança–, l’Oriol va haver d’obrir la boca per mostrar l’ullal escapçat, fet que va fer esclatar unes riallades generalitzades amb gestos i crits d’imitació d’arts marcials... Sí, allò havia de ser la felicitat; lluny d’ofendre’s, l’Oriol es va aixecar i es va posar en equilibri sobre una cama, emulant la famosa posició de la grua d’en Daniel San. Allò sí que va fer petar de riure els més petits que, tot i que l’edat no els permetia relacionar-ho amb la mítica pel·lícula, van trobar que la positura del tiet era d’allò més esperpèntica.

Tot just l’Oriol havia tornat a seure’s, amb el seu nebot Pol encara imitant-lo a la catifa, la seva germana ja s’havia convertit en el nou ase dels cops, i mentre estovava una neula dins la copa de cava observava els entaulats, somrients i en silenci, que ara tenien la mirada fixa en el pare convertit en el nou rapsode recitant alguna misèria infantil de la Carme. Bussejava entre els seus pensaments interiors, incapaç, fins i tot, d’interpretar les paraules del senyor Puig, i els veia amb una expressió d’innocència quasi infantil, però que sabia falsa. Sabia que no era real, que la vida no era tan senzilla, tan bàsica, i que si aprofundia en l’anàlisi de les relacions familiars hi apareixerien les diferències, les reticències, les rancúnies, els perdons mal cicatritzats... Però l’Oriol va decidir que guardaria aquell senzill instant només per a ell. No li va caldre cap fotografia, només va retenir el moment amb la simplicitat necessària, però al mateix temps arxivant els detalls, olors, sabors, sensacions, que el feien especial entre els plecs més recòndits del cervell per a fer-lo sorgir en els moments de necessitat.

Com a personatge tingut per a dur –habitualment la seva dona en feia broma anomenant-lo “home pedra” quan, per algun assumpte que requeria d’un tractament sensible, l’anàlisi que en feia l’Oriol era absolutament objectiu– qualsevol persona que el conegués s’hauria sorprès per aquell entendriment interior. Però l’Oriol, casat i pare de dos fills, havia experimentat un important canvi vital durant els darrers dos anys.

La crisi econòmica que havia sacsejat el país i havia deixat la inversió pública, de què depenia el seu sector professional, a uns nivells quasi nuls mai vistos, l’havia forçat a acceptar l’oferta de la seva empresa que l’expatriava a Algèria. La feina consistiria en ser l’enginyer de connexió tècnica entre l’empresa, que havia aconseguit un contracte per a la redacció del projecte d’una autopista en aquell país, i els clients, una agrupació d’empreses constructores algerianes i xinesa. El repte era important: nou país, nou idioma –tota la vida obsessionat amb l’anglès i ara li tocava aprendre el francès acceleradament per a poder-se desenvolupar en aquell nou projecte–, noves normatives, les noves maneres de fer arabesques i xineses, lluny de casa..., però el sou que li oferien valia la pena. La durada del contracte havia de ser de vuit mesos durant els quals l’Oriol residiria a la segona ciutat del país, Orà, desplaçant-se cada cap de setmana musulmà a Catalunya, però, com era habitual en aquells tipus de projectes, normalitat agreujada per la prèviament desconeguda idiosincràsia local, el termini s’estava allargant i aquell home dur que estovava la neula dins la copa de cava rememorant moviments d’infantesa, ja havia consumit dos anys de la seva vida entre el més absolut caos tècnic-administratiu, “hamdullah” ‘s i “Inshallah” ‘s.

Les primeres setmanes, mesos fins i tot, van estar disfressades per les novetats. Malgrat la proximitat geogràfica el contrast era enorme, i no era només un contrast econòmic i cultural, ni tant sols religiós, era un món completament diferent, una societat amb un concepte de la vida i el temps incomprensible per a l’ésser educat en la finitud de la pròpia existència. El retorn a casa cada cap de setmana encara feia més difícil l’assimilació d’aquest contrast, ja que cada divendres i dissabte l’Oriol tornava a tastar la seva vida real, la claredat de les coses, la regularitat, l’ordre, les línies rectes... que l’impedien l’alienació per immersió. Un cop extingida l’excitació pel descobriment d’aquell nou univers –que mai podria ésser complert per un occidental– va començar el vertader canvi vital.

Quasi mai estava sol: compartia casa amb un col·lega de feina català, compartia jornada amb infinitat de personatges locals amb els qui cremava hores i hores de reunions diàries quasi còmiques conduïdes amb un ranci protocol reducte de la colonització francesa, compartia trajectes amb el seu xofer Khedir... però no podia evitar sentir-se sol. Durant aquells dos anys no havia aconseguit trenar cap relació més enllà de la professional amb la gent local o xinesa amb la qual tractava a diari, i la seva vida social algeriana es limitava a un sopar setmanal amb altres col·legues expatriats d’altres empreses espanyoles on s’explicaven les mil i una anècdotes estrambòtiques viscudes en aquell país i que només ells mateixos en podien captar la vertadera essència; l’Oriol fins i tot ja havia renunciat a explicar-les als familiars o amics que, sense el coneixement real de l’ambient local, no les arribaven a entendre o, simplement, s’imaginaven que eren exageracions per a fer riure. Però no, allò tan diferent que l’Oriol estava vivint era ben cert, ben real, i durant cinc dies a la setmana li tocava existir dins una vida que no era la seva, una vida que, poc a poc, malgrat les connexions diàries amb l’skype, sempre fredes, l’allunyava de la seva gent, de la seva família, dels seus fills, que havien de continuar el seu camí sense ell. Els dos dies que passava a casa li retornaven la consciència de la seva realitat i netejaven parcialment aquella pàtina que l’havia cobert durant la seva estada a l’altre continent, però eren insuficients per a recuperar el temps perdut ja que el divendres, laborable per a la seva dona, se’l passava sol a casa en contacte amb l’empresa a Catalunya, i el dissabte ja tenia el cap en l’avió que havia d’agafar l’endemà a la matinada.

Solitud, nostàlgia, enyor... Eren els sentiments que l’abordaven quan els brams del muetzí cridant a l’oració el desvetllaven de matinada i es descobria assegut en aquell llit que s’havia fet seu en aquella vida fictícia, dins una casa estranya, en un món que, tot i el costum que dóna el temps, no era el seu. I era llavors quan els records del seu món sorgien. Sabia que era un mecanisme enverinat, car l’enyor i la solitud s’intensificaven, però a l’hora el reconfortaven i li servien per a respondre la pregunta que es formulava desvetllat en un llit d’Orà entre càntics alcorànics indesxifrables provinents dels minarets omnipresents: “Que coi hi faig jo aquí?”.

Entre la tristor i la necessitat de consol recordava la seva filleta de set anys corrent i cantant per casa, abillada amb aquell pijama d’hivern de cors i ossos que tant li agradava, somrient amb la completa felicitat que només pot atorgar la innocència infantil, recordava els vespres de sofà i manta amb la seva dona que podien gaudir només quan els nens ja eren a dormir, recordava les sortides matineres amb el seu fill per la muntanya... I s’enfonsava, s’enfonsava, però allò li donava resposta al per què estava allí i la consciència de l’objectiu li donava força, la força que necessitava per a la lluita diària en aquell país estrany.

Va posar-se a la boca aquella neula estovada assaborint-hi el sabor del cava i, amb els ulls tancats i una altra profunda inspiració nassal, es va sentir satisfet pensant que, a partir d’aquell dia de Nadal, quan tornés a sentir aquells versos incomprensibles de matinada, disposaria d’un altre record que l’ajudaria a mantenir l’equilibri mental en aquell món tant distant i alhora tant proper.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

La Pierre

1 Relats

0 Comentaris

75 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor