EL MALETÍ

La nit havia estat dura. Mentre s’afluixava el nus de la corbata amb la mà esquerra i observava el moviment dels glaçons que dringaven a mercè del whisky que hi abocava amb l’altra mà, en Mike es preguntava si aquella vida pagava la pena. Per les làmines venecianes de l’oficina s’hi filtrava la llum intermitent dels neons multicolors de l’exterior, que n’era l’única il·luminació. S’estirà a la butaca i recolzà els peus sobre la taula plena de papers desordenats mentre s’encenia un ducados amb una profunda primera aspiració. Després de fer un cop d’ull al maleït maletí, fixà la mirada a la ciutat exterior que començava a despertar, repassant mentalment els fets. No havia estat una nit més. No havia estat una d’aquelles nits avorrides que cremava al cotxe a l’espera de la fotografia delatora del presumpte marit infidel. Aquella nit havia estat a punt de morir. Ho hauria d’haver imaginat el dia que aquell rus el visità a l’oficina per a contractar-lo. Li va fer mala espina, però el feix de bitllets que li oferí – tres mil dòlars nous de trinca –, en lloc d’augmentar-ne el recel, feu perdre el món de vista a un Mike ple de deutes. La feina havia de ser senzilla: només havia de recollir un paquet a les drassanes de Brooklyn i deixar-lo dins una paperera del Central Park, prop del Metropolitan Museum of Art. La recollida va sortir tal com li havia dit en Mólotov, només va haver de pronunciar la paraula clau (Leningrad) i el vigilant de l’accés a les drassanes li entregà discretament un petit maletí negre. Però un cop va ser al Central Park va detectar com dos individus el seguien. Va provar d’anar més ràpid, però en pocs minuts l’abordaren, i amb un accent de l’est li demanaren el maletí. L’instint i els reflexes d’anys de professió van fer actuar en Mike, i fent veure que els hi entregava, els etzibà un cop de maletí i començà a córrer, confiant en l’atordiment dels kosovars.

Els trets que sentí darrere seu confirmaren les seves sospites: l’havia ben cagada!