L'iceberg que (no) es va (em)prenyar

Un vent inusitat i inusitadament més potent que un huracà o tornado o tornado o huracà l'empenyé. L'iceberg mai havia sortit del món de les muntanyes de gel purament ancestrals.

Sentir-se arrencat de les aigües on feia arrel el va inquietat, tot i que no va trigar en entendre que poc hi podia fer: estava sent conduït. L'aire en moviment brutal provocava que la mola congelada desplaçant-se veiés, amb massa celeritat, paisatges marins que desconeixia i terres que no eren d'un blanc marbre. Volia demanar, doncs, de tenir temps per a degustar aquelles novetats. El cop cop cop cop cop de vent vent vent infatigable i titànic no l'oïa, escoltant-se a ell mateix. Continuava arrossegant-lo amb ritme intens.

Llavors, l'iceberg va tastar l'acte d'emprenyar-se. Calia imposar-se al vent. Va rumiar i va trobar pertinent d'alentir-lo si es deixava desprendre una part de la seva fortalesa que, de fet, estava notant con se li escapava arran d'una profunda esberla que l'estava desaferrant. L'iceberg seria més lleuger. Aquella sensació el va prenyar alhora d'alegria (la part alliberada aturaria l'element) i de tristesa (acomiadava una porció d'ell mateix).

El vent, impactat amb el bes fred que sobtadament aquella part de massa de glaç de l'antigor li estampava, plegà unes quantes ales. S'agafà, apassionat, a l'amant inesperat per fer-hi l'amor còsmicament (no pas poca cosa).

La fracció d'encara piramidal iceberg i de vent impetuós seguiren el viatge, més encalmats, gaudint de l'entorn més pautadament. Una tortuga oceànica, en veure'ls, exclamà:

-La força de la debilitat!

La closca se li estava podrint. Per aquella raó havia de tenir-la a sol i serena sense submergir-se. La tortuga era un illot petit amb l'adjectiu 'moribund' fent de cua. Però tancà els ulls i es centrà en fer un salt fins el transport accidental, que va escalar amb fermesa sense relliscar fins a instal·lar-se al cim que semblava una corona. S'hi situà al centre. Sota els rajos de l'astre rei i sense cap factor de protecció, el queloni s'adormí, exhaust.

L'iceberg acabà el tram líquid del trajecte sent enviat per una onada mastodòntica directe directe directe cap a un abans-poblet-aleshore-poblàs del litoral de la mediterrània i deturar-se en un flanc, tirant cap a zona de camps.

Va quedar aparcat just entre una placeta d'acàcies i un bosquet de moreres. La tortuga es va despertar. Somrigué. Era al paradís? Una brisa suau, acaronadora, transportà terra fèrtil i la diposità a la calba de l'iceberg, que es desfeia una mica. La tortuga lliscà amb el rierol que es formà fins els peus de la muntanya que tota ella passà a ser d'un to atzur. La closca estava cicatritzant. Les ferides, cinc, formaven unes lletres que l'insuflaven benestar: AMOR. Observà com en qüestió de poca estona el cap de l'iceberg, marró, esdevenia verd. Hi havia crescut un munt de verdolaga.

-Vaig bé per a la circulació!- la bona mala herba informà, mentre prosseguia extenent-se amb actitud ornamental i molt més.

La tortuga escalà fins a poder-se'n atipar. L'ajudà a escopir plàstics que li ofegaven l'ànima.

L'iceberg, al seu torn, absorbia essència de verdolaga que li feia caminets i es ramificava pels seus dintres, entreteixint emocions que renaixien i que dues dimensions feia tant que esperaven: la placeta de les acàcies, que li regalà el caliu del color safrà de tantes flors -sent juny- com acabava de deixar caure; i el bosquet de moreres, que envolà fulles en forma de cors vegetals a adossar-se a l'iceberg, a protegir-lo perquè no es malmetés.

Dins aquell real poètico-imaginatiu hi restaren, tots aquells personatges. Destí acomplert.