Cercador
L'HOME QUE EM REGALA SOMRIURES
Un relat de: MariaM- Compartir:
Sabeu prou com m’agraden les sabates, us en he parlat alguna vegada. Fetitxes, els hi havia dit. No és per casualitat que us en torno a parlar ara. Sembla que la xafogor d’aquests darrers dies, entrada ja la tardor, comença a afluixar, s’ha temperat i és el moment de fer un pensament i acomiadar-nos de la roba d’estiu. És el que he estat fent fins ara que ha arribat el torn de les sabates.
I les sabates, tot i romandre quietes, elles i jo, són les que m’han dut a la botiga d’on van sortir. Fa uns anys que hi compro; és una botiga especial, per bé que ningú ho diria, però, ho és per a mi, si més no, perquè tenen les sabates de la marca que s’adapten suaument als meus peus. No us en dic ni el nom ni el lloc, per allò de la publicitat; no està en el passeig de Gràcia, tan sols a fregar. En principi, m’atenia una dependenta, amable i eficient, però, d’un temps ençà, hi ha, també, un home; suposadament, l’amo perquè, quan sense regatejar el preu, suggereixo només una atenció, no diu allò tan corrent de “no em deixen”, tan sols somriu i, quin somriure!.
Una de les darreres vegades m’ho va aclarir: Descompte, no. Millor li regalo un somriure. Tenia raó l’home; vaig acceptar i me’n vaig anar complaguda de debò. El somriure, fet i fet, ha esdevingut un luxe i, d’això, certament, no hi té res a veure la crisi.
Tal vegada penseu que estic tocada de l’ala i dono excessiva importància al somriure del botiguer, però, és que ho trobo excepcional, el fet de somriure en sí i, a més a més, acompanyar-lo, obertament, amb paraules, com un regal.
Costa tan poc i, alhora, som tan escarransits en deixar-lo escapar, el somriure; perquè, quants cops ho fem al dia?. Quantes vegades somriem? .
Ho deixo aquí; entenc que la cosa no dóna per a més, però, no m’he pogut estar de recordar el gest i al poeta: “La tarda és dolça rere el teu somriure"
I les sabates, tot i romandre quietes, elles i jo, són les que m’han dut a la botiga d’on van sortir. Fa uns anys que hi compro; és una botiga especial, per bé que ningú ho diria, però, ho és per a mi, si més no, perquè tenen les sabates de la marca que s’adapten suaument als meus peus. No us en dic ni el nom ni el lloc, per allò de la publicitat; no està en el passeig de Gràcia, tan sols a fregar. En principi, m’atenia una dependenta, amable i eficient, però, d’un temps ençà, hi ha, també, un home; suposadament, l’amo perquè, quan sense regatejar el preu, suggereixo només una atenció, no diu allò tan corrent de “no em deixen”, tan sols somriu i, quin somriure!.
Una de les darreres vegades m’ho va aclarir: Descompte, no. Millor li regalo un somriure. Tenia raó l’home; vaig acceptar i me’n vaig anar complaguda de debò. El somriure, fet i fet, ha esdevingut un luxe i, d’això, certament, no hi té res a veure la crisi.
Tal vegada penseu que estic tocada de l’ala i dono excessiva importància al somriure del botiguer, però, és que ho trobo excepcional, el fet de somriure en sí i, a més a més, acompanyar-lo, obertament, amb paraules, com un regal.
Costa tan poc i, alhora, som tan escarransits en deixar-lo escapar, el somriure; perquè, quants cops ho fem al dia?. Quantes vegades somriem? .
Ho deixo aquí; entenc que la cosa no dóna per a més, però, no m’he pogut estar de recordar el gest i al poeta: “La tarda és dolça rere el teu somriure"