L'home de palangre i la Dandèlia Pocagú

Un relat de: touchyourbottom
Picava tantíssim, el sol, que que marxés de cop va ser, es va dir, un bon cop de sort. S'adonà que interpretar-ho d'aquella manera era una rucada i, per no dir-se 'estúpida', la Dandèlia virà els pensaments. Observa més detingudament una dona a tocar, coneguda de vista, que exhibia un procés envellidor agut. El perfil del rostre l'associà, poc irrisòriament, amb el d'un llangardaix que en aquells moments es passava pel nas uns dits que aguantaven una cigarreta que, per més que estigués a l'exterior, li fumava la cara i embrutia les arrugues. El nas i barbeta, pronunciats, podien ser cruelment etiquetats de bruixa. Va estar-s'hi estona, usant-la d'entreteniment analític. La que s'ancianitzava va prendre dos cafès acompanyada (una, d'un colom fosc amb alguns esclats blancs; l'altra, amb una amistat que la saludà, s'instal·là a la taula amb ella i li soportà la xerrameca continguda a canvi de ser convidada, tot plegat per estar-s'hi no massa més de deu minuts). La Dandèlia es fixà en el volum del cos de la dona, que no conservava cap forma graciosa. Com per anar a la moda i resultar calçava unes destacables, modernes i juvenils vambes de coloraines que havia adquirit per fer-li oblidar les foscors hepàtiques i renals i coronàries i òssies que patia (li ho va sentir dir o s'ho figurava?). Si no estigués inflada amb les pells penjant, considerà, aquella dona que es trobava als inicis de la jubilació no semblaria octogenària. Deixà de mirar-la quan l'astre rei retornà. Les ulleres no se les havia tretes, la perfecta dissimulació.

Estava esperant en Grocdor. Sense massa ganes, per inèrcia. Compartien l'afició lectora, cosa que els enllaçà sense ser suficient. Un cuc intern la rosegava, li requeria desfer-se del malentès de forma educada, no feridora. Recordà com, en confondre-la a ella amb algú altra, havien engegat conversa a la fleca, com ell de seguida se li confessà un solitari que treballava arreglant ascensors i descensors, que sobretot li donaven feina els primers, especialment des de la crisi, i el temps sobrer l'omplia llegint i, de tant en tant, exigint una puja a l'empresa, que li pagava el mateix sou feia cinc lustres. La Dandèlia no estava per orgues. Havia llegit que el Dalai Lama havia dit 'no posis les teves escombraries al contenidor dels altres'. Intuïa que si en Grocdor continuava intentant desfogar-se, ella perdria vitalitat d'aquella que ni menjant el selecte pa de cúrcuma i nous la recobraria. En canvi, en Grocdor el consumia blanc, de barra i de crosta cotonosa enganxifosa com la malura lletosa de tantíssimis vegetals aquells darrers anys de desastre climàtic vertiginós.

'És un home de palangre', havia conclòs. Calia limitar-lo amb delicadesa. Només quedarien per intercanviar-se llibres.


Feia tard, en Grocdor. La dona atrotinada del costat demanà un altre cafè per compartir amb ella mateixa i el rellotge de l'ajuntament al qual a estones li seguia magnèticament l'anar de les busques ben trobades, fluorescents de nit. Instrument mesurador tot el temps, temps, temps. La dona masegada pel vici i la mala alimentació abraçava l'esfera imaginàriament -instants quasi onírics- com si fos un rostre. Una faç que semblava un Tercer Ull a la façana de la Casa de la Vila, sobre dos finestrals amb la part superior arquejada. De cop, l'avorrida va girar-se cap a la Dandèlia.


-Tens foc?

-Passió?-rigué- Poca? Foca?-tornà a riure i tragué un encenedor que reproduïa el mamífer marí que, en accionar-lo, del nas emergia la flameta. Dèbil i tremolosa com un flam.

-S'està gastant.

- No, sempre ha funcionat així.

Va vigilar que no se li escapés una riallada. 'Ha funcionat així perquè no se l'empra i es va desfuncionant', massa mots per atabalar la pobra dona.

La veu de la pràcticament vella, aspra, aspirant a obtenir certa dolcesa, amb el cigarret finalment encès volia comunicació monologuista, cosa que paradoxalment, mercès a l'encenendor en forma d'animal, aconseguí:

-La meva filla és professora. La seva classe és la de les Foques! Fa poc que s'ha incorporat, ja saps, les vacances estivals dels mestres són llargues. Bona feina, no gens mal pagada. El primer dia van estar mig matí contant-se on havien viatjat. Competir en grandeses i després fer pinya per pactar els dies del lliure elecció del curs amb els de les altres escoles. Tot seguit, a esmorzar i poca cosa més. El primer matí.

Tossí. En no mostrar un interès traduïble ni en resposta per part de la Dandèlia, la dona es començà a remenar els calaixos mentals per prosseguir. Impossible. La Dandèlia ja saludava amb una mà l'oportú Grocdor, s'aixecava i es desadheria de la companyia a qui el cafè se li refredava. 'L'últim', es proposà la plantada, àlgidament resignada. Si la Dandèlia hagués sabut com enyorava la capacitat d'orgasmar s'hauria quedat a plànyer-la, comprenent-ho absolutament. Ella, als seus quaranta-tres, estava experimentant una decreixença del desig. Si visualitzava un òrgan reproductor masculí sentia un rebuig. La magnitud dels clímax autoprovocats no l'alliberava, com si hagués baixat una pila de graons de l'escala del plaer.

En Grocdor havia conviscut amb unes quantes dones. Cadascuna es va cansar d'ell i dels ascensors i descensors i de la seva deformació professional en què tot, menys els preus, havia de pujar, especialment la seva libido. El trobaven un sempre-a-punt esgotador. I com que li faltava el carisma de l'amant que sap portar per la part que li toca i entusiasmar per les parts que li tocaven, se n'afartaven. Se les havia triades del patró primetes amb cuixetes com les de les estatuetes dels cuixites de Núbia. Elles, quan els en parlava, no sabien gens de què parlava. Ell, llavors, lluïa sapiència històrica i encetava el tema de civilitzacions d'abans de Crist. Inventava tot el que ignorava (un bon tant per cent). Ho feia de bona fe, per mantenir cada relació abans no fes aigües i aigües que esdeviguessin abissals on la llum, si no l'ometien com els peixos que hi habitaven, no arribava. Un patiment que no permetia emanar l'anava palangrejant...

Adquiria novel·les i més novel·les, de format butxaca. Les ordenava en prestatgeries com parades d'ascensor per poder fer exercici braços amunt i avall cercant una relectura o el que volgués prestar, en aquells dies, a la Dandèlia. Entre llibre i llibre hi tenia una prima llibreta de ferret on havia anotat cites (sovint bestsèlliques).

Aquell dia dedicà més estona de l'habitual a escollir l'obra d'intercanvi. A ell l'apassionaven les temàtiques d'amor arxirosa (quasi fucsiejant); les aventures d'internats (amb evasions a l'exterior); les sagues de famílies mig alienígenes; les de viatges a indrets més que suposables...Trobà escaient cercar una autora el cognom de la qual s'assemblés al de la Dandèlia. Dandèlia Pocagú. Com que li mancava un important sentit de l'humor, l'home no havia rigut en sentir-lo el primer cop ni cap. Tan sols havia comentat:

-Oh, podria ser el d'un personatge que va de vacances en un creuer per la Mediterrània i visita Pampaia.

-Pompeia!

-Ah, sí!

La Pocagú, poc agosarada a l'hora de ridiculitzar els altres, no se'n va poder estar.

La Dandèlia passava a Grocdor llibres que ell, igual que ella, no en cataria ni un paràgraf. Solien ser de filosofia aplicadíssima, de psicologia psicodèlica o de poesia alternativa.

-Té, avui és d'una escriptora genial: la Peònia Massagú.

Ella sí que rigué! De 'poc' a 'massa', quin esforç mental havia fet el menja-pa-xicletós! Ell va somriure convençut que amb aquell préstec s'obria la possibilitat de proposar un sopar romanticoide tipus els de 'Ruta pels hostalets del meu cor i paladar', un dels seus volum (volumet) de capçalera.

A ella li dolgué que ell es fes il·lusions. Continuava considerant-lo un desgraciat home de palangre. 'El peix que, atrapat a l'ham d'un ormeig, es dessagna per, un cop tret de l'aigua, el seu aspecte no sigui masegat com les captures d'arrossegament.' Així era. 'És un home de palangre, que ni sap que està palangrejant, li ha tocat així'.

Afortunadament en Grocdor va conèixer una dona de, segurament, cert palangre -de feina, pintora decorativa estereotipada- que havia quedat tancada en un ascensor etiquetat de modern en un hotel dit de tres quarts d'estrella, hotel per a gent que, pel que aportava al planeta, no servia massa que hi fossin i ells mateixos ho sabien. L'amor a segona vista (les ulleres les duien entelades i les van haver de netejar ambdós) els funcionà indauditament. No li calgué, a Grocdor, en cap sortida amb aquella dona, l'explicació de les cuixetes cuixites. La nova relació duraria. Ben sincera li aclarí, ella, que volia parella vitalícia i amb sou fix. El d'ell no era per a tirar-hi coets, però ella s'espabilaria per administrar-lo i que, va exigir, ella deixaria de treballar. Si compraven roba, per exemple, ella tres peces i ell una o zero. I a Grocdor li va estar bé, rebé. Fins i tot la reducció d'adquisició novel·lera, que ella dolçament li prohibí, al·legant que dutes de la biblioteca, de franc. I sí, sí, la pintora mediocre i l'ascensorista-descensorista van iniciar una superficial i llisa i linial existència plegats.

La Dandèlia, en assabentar-se'n, sospirà, contenta que el destí li hagués solventat el maldecap que un xic, només un xic, la consumia. No reflexionà més si es tractava d'una mostra d'afecte o fins i tot més...No ho va fer, perquè mentre prenia el te probiòtic del matí observà, a través de la finestra, assegut en un banc de fusta i de zinc, un home d'aspecte miserable tocant una harmònica. Els moviments dels braços eren de tocar una harmònica, no? Va voler sertir-ne els sons, va obrir la finestra per estirar el cap, es va posar les ulleres (les netejà ràpidament) per distingir millor l'artista bohemi. Es petà de riure. El vagabund es burxava una orella amb un bastonet. L'equivocació l'empenyé, presa d'alegre bogeria, a dur-li galetes i xocolata.

-No ets pas una dona de palangre?-ell no va dubtar en preguntar, només transcorreguts uns instants, clissant-la.

Ella quasi caigué de cul.

De cop, un soroll espaterrant. Una rua de persones que volien preservar el medi líquid salad i el dolç van omplir l'espai, cridant a l'uníson que una alimentació sense peixos era ben possible, sana, sostenible. Cap animal al plat, però cap peix tampoc, els grans oblidats, els comptats per tones i no pas per individus, informaven els cartells de totes les mides. Els manifestants vestien camisetes negres estampades amb la silueta d'un peix amb un cor vermell interior. De sobte una grua gegantina va irrompre per agafar-los a grapats i voleiar-los fent-los picar contra teulades amb fongs estrellats, arbres de procedència exòtica i faroles encorbades com monges resant.

La Dandèlia Pocagú va tancar els ulls, va demanar al desconegut bastonets per a les orelles, per deixar-los-hi posats com antenes tapaires. Ell va imitar-la i va abaixar les parpelles, també. Es van donar les mans, asseguts on eren, el banc més camuflat. En anar amb tons grisos i marrons ambdós, un mimetisme amb l'entorn de pedres i fusta els aïllava. La Dandèlia no es plantejà com ella mateixa havia identificat l'estrany, abans. Estava centrada en com supurava fluïd vaginal arran de la moguda col·lectiva externa, l'energia formidable de tota aquella gent. Una formiga despistada -o no- hi va fer cap. Surant en el suc de la Pocagú, la poc agosarada formiga perdé la vida. La Dandèlia notà el pessigolleig de l'insecte aferrant-s'hi. Tan bon punt la formiga morí, la dona obrí els ulls. Amb veu tipus guru sentencià: 'L'esguard ens parla. Escolta'l. Des d'ell podem tenir consciència plena i manifestar-nos, ser amor'.

-Palangre i culebrot! Anem bé!- l'home opinà amb sarcasme.

Però la mirà amb la intensitat que ella estipulà. Van besar-se tot iniciant el teixit conjunt d'una xarxa a voltes amable i a voltes ofegaire...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

228 Relats

89 Comentaris

49932 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).