L'estel:

Era una nit calurosa d'estiu, de lluna plena i cel estrellat. Els ocells ja dormien tots al seu niu i tan sols es podia sentir el crit d'alguns rat-penats que, a aquelles hores de la nit, buscaven insectes per fer-se passar la fam.


Aquella nit, l'Anna estava al terrat de casa seva, estirada en una tumbona blanca, de plàstic i mirant al cel en búsqueda d'un estel fugaç que li pogués oferir la oportunitat de demanar un desig. Quin desig demano? - es preguntava ella. Pel seu cap hi passaven tota mena de suggerències... Tenir més amics, més diners, més salut, o potser trobar el seu príncep blau...


Els minuts van anar passant, d'estel no en queia cap i ella anava mirant el cel mentre s'ho anava rumiant. Al cap d'una estona va arribar a la conclusió que el que ella de veritat desitjava era ser feliç... Ser feliç amb els amics que tenia, amb els diners que tenia i amb la salut que tenia... De príncep blau, en aquells moments, no en tenia però ella sempre havia pensat que, en el moment que menys s'ho esperés, li'n apareixeria un, tal i com ja li havia passat amb en Jordi, encara que al final la cosa no anés bé del tot.


De cop i volta va veure com queia un estel i tot mirant com anava desapareixent va dir ràpidament i en veu baixa: Vull que en Jordi sigui feliç!.


Al acabar de demanar el desig es va quedar quieta i molt sorpresa. Per què he demanat això?- es va preguntar. Tanta estona decidint quina era la cosa que més desitjava i, en l'últim moment, el cor la va traïr... Encara que no era un mal desig... Ella sabia que si en Jordi era feliç, ella també ho seria veient-lo feliç a ell... Realment això era el que ella va desitjar durant tot el temps que va estar amb ell, fer-lo feliç.