L'estació

Es va posar la jaqueta i es disposava a sortir de casa quan aquell pensament va tornar al seu cap. Se sentia diferent. Les ganes, les aficions, els pensaments havien cambiat. Havia cambiat el temps, havien cambiat les classes, les persones, les cançons... Ara tot tenia importància. Tot era bonic. Tot era insuportable...
Ja no hi havia abraçades, ni somriures... la gent del seu voltant es ficava dins el seu cap amb una força que l'obligava a no dormir... a no sentir... a plorar. No recordava les cares d'aquells grans amics del passat, ni les seves veus, ni els seus moments... no recordava les festes a la platja, ni les nits senceres caminant pels carrers mai vistos de Barcelona. Tot era diferent. O potser tot era exactament igual. Sempre havia sigut així... i ell sempre havia estat al seu cap. Amb un físic o un altre, amb una veu o una altra, amb uns gustos o uns altres, però sempre havia estat allà...
Es va despertar dels seus pensaments i va veure que havia arribat a l'estació del tren. Es va sentir malament, no volia estar allà, volia córrer i arribar a la protecció de casa seva. Volia fugir. Però llavors el va veure sortir de l'estació i el somriure més desitjat dels últims messos es va dibuixar als seus llavis.