Joker and the Thief

Arrepenjava els colzes a la barra de ferro i el seu front s'aixafava contra el vidre. No podia deixar de mirar el carrer. Hi havia centenars de persones. Potser persones que no tornaria a veure mai més. L'entusiasmava. No podia deixar d'observar el seu voltant. La gent que viatjava amb ella a aquell verd i castigat autobús mirava al terra i respirava pesadament. Ella no podia fer això. Ella no es volia perdre ni un segon de la trista vida a la ciutat. "Joker and the thief" de Wolfmother contreia els seus timpans i feia retumbar el seu cap amb un volum tan excesiu i innecesari que casi tremolava l'autobús. Però aquell volum alt li creava una sensació d'autisme i intimitat amb els seus pensaments que feia d'aquells moments, moments únics.
Els cotxes anaven tan ràpid i tan lent que creaven situacions de perill i retencions. La gent no tenia res a fer, però tenia presa.
Ella somreia. Cap d'aquelles persones sabia res d'ella. Res en absolut. Igual que ella no sabia res d'ells. I mai ho sabrien.
El semàfor estava vermell, i l'autobús va parar davant d'un d'aquells blocs de pisos que ella ja havia vist quan només tenia quatre anys. Potser abans, però no ho recordava. Entre els balcons buits hi havia un que no ho estava. Va distingir dues persones que conversaven entre elles i amb els seus cigarrets. Una d'elles, o potser les dues, era sorda. No era el primer cop que veia gent conversant gestualment, però aquest cop no sabia perquè, es va quedar impressionada. No podia deixar de mirar-los.
L'autobús va arrencar, i ella no volia allunyar-se d'aquella imatge. Hauria passat hores observant-los.
Potser el fet de pensar que una d'aquelles persones, o cap de les dues, podria escoltar "Joker and the thief" de Wolfmother l'esgarrifava. Eren totalment diferents a ella. Les seves vides no tenien res a veure.
Va arribar a la seva parada i va baixar.
La cançó va acabar i aquella bombolla d'autisme i intimitat va desaparèixer amb el soroll dels cotxes i les veus de la gent.
Va sentir que la seva bombolla on se submergia gràcies a la música era semblant al que deu sentir algú sord. Sense el soroll del món.
Potser en el fons no era tan diferent a aquelles persones del balcó.