L'esquirol

A la vida m'he creuat molts esquirols, però l'esquirol del 2 de febrer em va convidar a perseguir-lo. És curiós com un esquirol em pot trastocar durant mesos. La seva actitud és única, peculiar, descarada… Sí, descarada. L'esquirol es queda parat mirant-me durant uns instants que em semblen eterns, fins que arrenca a córrer com si em defugís, i llavors ja l'he vist. L'esquirol puja a l'arbre i es confon entre els colors de la natura. L'esquirol em diu que és allà malgrat no veure'l. Per tant, jo penso l'esquirol i el penso molt, massa.

Al principi, per arribar a l'esquirol pensava que havia de ser una mica més com ell: ràpida i àgil. I vaig comprar-me una bicicleta. La millor bicicleta. La que més corria del mercat, la que duia els millors amortiguadors i també els millors frens. Amb això i la meva acceleració punta l'atraparia segur. N'estava convençuda, però no. No vaig tenir en compte que amb la bicicleta només l'atraparia en velocitat, i potser fins i tot algun cop el vaig arribar a avançar, vaig aconseguir que em veiés des d'un altre punt de vista: jo per davant seu. Però era evident que no corria a la seva alçada. L'esquirol continuava a un nivell superior i em mirava des de dalt, potser fins i tot reia.

Adonar-me de la meva errada en l'estratègia no em va fer desistir. I vaig pensar que necessitava un imperi. Un imperi que fes caure el seu imperi, que el fes caure a ell i a la vegada em defensés a mi. L'imperi em feia més visible, més important. Si aconseguia fer-lo caure potser del cop s'adonava que no calia defugir després de mirarm-me. Però vaig haver de fer la retirada a punt, quan les meves tropes tot just estaven a tocar de la victòria. Jo vaig veure clar que el tenia a les meves mans, que el proper cop que ens trobéssim em miraria i no sortiria corrents.

I és que el meu final perfecte per a la persecució no és atrapar l'esquirol, sino que l'esquirol presenti la seva rendició.