Les mans de l'àvia

En aquell racó de la ment, hi ha una petita parcel·la on puc recrear com són les mans de l'àvia, aquelles mans que mai tornaré a tocar. Sens dubte és nostàlgia el que em porta fins a tu. De petit comptava les arrugues, les confonia amb les línies de la teva mà. M'agradava pensar quantes vegades haurien munyit les cabres que tenia l'avi, aquelles eren arrugues delicioses que cuinaven flams plens de contes d'abans d'anar a dormir. Les arrugues dibuixaven carícies que viatjaven des del cap fins a tota l'esquena i era aquí on escrivies les històries que desitjaves per mi. Agafaves el xapo i dibuixaves canals a la terra mentre feies la teva vida que a poc a poc s'esmunyia i amb tanta força plantaves les arrels que ara crec que són les meves.
La terra i el sol, el vent i la pluja, un caràcter dur i amorós, així deixares gravat al mapa de la meva vida el camí per on transito i si alguna vegada t'enyoro, recordo les teves mans jugant entre els meus tirabuixons.
Tanco els ulls i ets aquí. La ment té coses bones.