Amb el temps un es resigna a no fer promeses

Amb el temps un es resigna a no fer promeses.

Aprèn amb el pas dels anys a degustar el gust salat de la saliva de totes les llàgrimes que mai va plorar.

Se asseu en el porxo a contemplar una posta de sol, veient absolutament res en l'horitzó.

A dir mecànicament bon dia, a la parella amb la qual dorm. Mentre solament pensa en el cafè, que mai li desperta.

Es va oblidar que un "Et Vull" no significa l'abolició d'una il•lusió. I ho va confondre amb el fet de no poder tenir el comandament a distància.

Encara dubta si l'eternitat està en el diccionari, com per poder dir-la sense por a trencar la seva paraula.

Té en el silenci un dels seus millors aliats.

La seva millor arma, s'alimenta del seu propi engany, de recolzar-se en bastons que mai va necessitar, i ara té l'esquena corbada.

Ja massa vell creu no poder obrir la gàbia, deixar orenetes i corbs a l'aire, al seu aire.

Cada nit, sap que cada matí serà igual, sentirà l'incessant repicar de les promeses que es va fer un dia.

Es mossegarà la llengua, la saliva salada, i uns ulls tancats somiant que estan plorant.

I no et mentirà quan li preguntis si li passa alguna cosa, sempre et dirà - res, no passa res. Justament això estarà passant.

Llançaré les meves preguntes al vent, i recolliré la pluja que inundarà de llàgrimes tot el meu cos**