L'eriçó esclafat

No sabia pas què era una carretera, ni tan sols què era un vehicle, ni què eren els motors, ni els combustibles ni la velocitat.

Ell només hi entenia de punxes per a protegir-se. Es feia una boleta que no era cap baleta per a jugar.

Quan va ser atropellat pel primer cotxe, encara respirava i tenia consciència de la vida. No capia res. D'on havia sorgit aquella força que li acabava de fer tant de mal?

Quan el segon cotxe, més voluminós, va allisar-lo definitivament, la bestiola va emetre un so com de pet tímid que va fer plorar les herbes brutes i contaminades dels marges.


A còpia de passar-li pel damunt, a la matinada, en una llenca de temps lliure de l'activitat dels transports, una mena de taca-ombra esdevenia el residu final de l'animaló. Un ocell que tenia mala vista es va pensar que era un altre xiclet, com els dels carrers i les voreres.

L'ànima de l'eriçó li ho va desmentir. A l'ocell allò el va estremir i se li va posar la pell de gallina.

L'eriçó va tornar a néixer. Era un eriçó. Hi havia una autopista a tocar...