L'Erèndira

Un relat de: touchyourbottom
Cada any, cada juliol, cada disset d'aquell mes estival, sempre a les 11:22 (llevat d'una ocasió, pel fet d'haver trobat una amistat apagalosa) i cada tarda a les 18:19, la dona de la caseta pintada color nespra mig madura anava a una cafeteria concreta a fer un cafè sola, un al matí, un a la tarda. Aquelles estones autopactades l'Erèndira somreia, l'Erèndira somiava, i somiava que somreia, i somreia somiant.

Prenia, sola, cafè sol, un, sense cap edulcorant (menys un cop, potser, i per...). Els sobres de sucre els guardava per a una amiga -de categoria mitjana- que es depilava amb el sistema de la cera de sucre que elaborava ella mateixa seguint un tutorial molt entenedor.

A l'Erèndira la negror aromàtica i líquida de la beguda estimulant no li tacava les dents ni l'ànima perquè, sí: somreia i somiava, contra la qual cosa cap obscuritat no vencia.

Duia, aquella data estipulada, un vestit de roba de sac sobre l'òrgan més gros, la pell -tirant a seca, de color closca de cacauet un xic torrat. Els cabells, d'or envellit, ondulant ondulant ondulant li assolien l'inici de la columna vertebral. Més d'una vegada, per no vigilar, se'ls trepitjava en asseure's.

L'Erèndira anhelava l'arribada del dia del seu aniversari, el dia del cafè sol, sola, dos cops al dia, sense cap dolçor que no fos la de l'abraçada enorme que es dedicava aquell dia sagrat.

Quan tornava a la llar, en vesprejar, el cel li feia el regal exacte cada vegada, volgudament repetit: igualar-se al del del darrer aniversari amb la companyia del fill, a la platja. L'endemà el noi va marxar a l'estranger, ales. Una immensa ala blanca, espessa com pintada per tempera, ocupava una part del firmament mentre que al restant un cromatisme suau ni rosa ni taronja -més aviat una barreja de tots dos- guanyava terreny. Un to similar al de certes roses antigues que semblaven de cera amable, la que permet que les llàgrimes hi llisquin i semblin el propi material desfent-se amb l'escalfor de la flama. Hi havia una quantitat ínfima de gent, a prop del mar, aquell dia. Mare i fill, al bot de l'aigua, s'entretenien, ell amb un pneumàtic amb forma de llangardaix oriental, ella fotografiant-lo amb la mirada, des de tots els angles que el cor tenia (i retenia). El sol no amoïnava, frescor benvinguda, absència de necessitat de cremes. Una noia alteta, atleta, va passar corrent tota camallarga i amb samarreta curta, descalça enfonsant peus en la sorra molla, però uns minuts i prou, recomanació de l'entrenadora. Va dedicar una mirada d'aprovació a l'Erèndira, que portava un vestit de bany color rovell que la feia ressaltar amb els cabells recollits en cua baixa i una de les gammes del cel. Aquella peça que un roure vell li havia assenyalat amb una branca (acabada en branquilló-quasi-dit-vegetal) a l'aparador d'una botiga que plegava. Encara el conservava. Acabada l'estació de la calor tirava pòlvores de talc al banyador per tal que la part de la goma no es donés durant els mesos de repòs i poder aprofitar-la la següent temporada. Sota aquell arbre quasi centenari, no oblidava, un colom inert, de plomatge d'un grisencs camuflatge, feia no res havia expirat. Angúnia de tocar l'au contra el que sentia per dins, 'agafa'l i enterra'l en lloc digne'. L'Erèndira no es rendí al que la consciència li exigia i que, consegüentment, li reiterà i reiterà. Els mateixos mots, exasperants com so de xancletes empipadores que baixen escales de pressa, sinònim d'hòstia si cau amb tan mal calçat o hòstia que es mereix qui produeix l'irritant trepig.
La salut visual de la dona sola amb el cafè calent sota ombra d'arbres amb les branques robustes justes farcides de fulles grosses per a fer ombra agraïa aquella serenor. La dona, envoltada de temperatura de juliol xafogós, tot just concentrava els ulls en la tasseta de material resistent, aquell blanc-marbre-hotel, que havia suportat milers de rentades i de clients xarrupaires. I en com, al cap d'uns minuts, el cafè que abocava en un got de refresc amb glaçons en format estrelles, es rendia al fred, millor: s'hi entregava. El cafè quasi bullint de màquina empetitint les estrelles efímeres, l'Erèndira fixant-s'hi sense pestanyejar ni parpellejar. Després bevia aquella nit dissolta al got, frescor amb titil·lar gustatiu. I només un cop, un, hi afegí mig sobre de sucre roig.

Asseguda, sola, amb el cafè sol. El veia: el noi corria amb estil, picava amb gràcia la pilota amb la pala de qualitat passa com puguis. I què. La llibertat de no limitar l'espai...no calia dibuixar línies a la sorra, consensos esportius a pastar fang. La mare de cap manera es fixava en el propi cansament, sinó en el casament d'aquelles estones divines. La negror venia de la banda de muntanya disparant cicatrius llampegant. El mar no s'enfosquí, la tempesta no venia de la seva part. Amb tot, l'aigua s'anava mostrant com el blau d'un somni agradable, per lliscar-hi les mans, enfonsar-hi el cos, un tacte com pèl de felina de sedositat aquosa o de set capes de ceba que ha fet plorar i ha configurat vides plenes i compassives. El cel podia haver estat de pell de préssec, aroma inclòs. S'expandia, contrastant-se amb la negror del mal temps que era tant de menester contra l'excés d'escalfament planetari. El noi feia de cremallera obrint un tros de tela marina tot corrent des del trencall per tirar-se de cap a les ones quan venien. Sorra i còdols dominats per les ones, aquell dia mig mig. L'onatge no ofegava com miolaven gats que no sabien que la seva mare havia estat atropellada, miolaven sota els trons i rere els trons, en la riera on acabarien ofegats. Gemegava, més enrere, més avall, al barri de la misèria, en un pis de mala mort, un home que no madurava ni al sol quan, de tant en tant, treballava terra per encàrrec, arrencava bones herbes i l'acomiadaven. Acabaven d'enterrar el seu pare, gros de menjar massa en restaurants dubtosos, els genolls inservibles, el fetge grassíssim i uns quants etcèteres. Aquell home havia viscut amb els Desokupes, un grup que s'instal·lava en cases que els okupes havien ocupat abans. Però no eren Okupes-Dos o Okupes-Junior ni subnormalades lingüístiques per l'estil. Eren els Desokupes, pel 'des'. Des...d'ara. Des d'ara nosaltres. Des...ordenarem els des...ordre dels anteriors, encara que hi hagués hagut un anticaos aparent. O coherent. Mamat i porrat, solia fer voltetes com una criatura que salta a la corda en cercles i duu cuetes i riu...o no, sinó que era una baldufa antiga? Escombrarien 'la riquesa de la pobresa', el desokupa lema, entre veïnat i no veïnat. Adoptarien un gat espavilat que estimarien més que a les seves mares. Duraria el que durés: el desokupisme i el gat. Ell rebotiria inclinat contra la societat, baralles amb el progenitor i diners de la germana gran. Al temple, la música que el traspassat havia escollit ressonava a les voltes i a voltes els ventiladors -un bon grapat, distribuïts als racons de calda antisagrada- que semblaven alienígenes de color albergínia amb un sol peu captant conductes humanes incomprensibles (era allò -es preguntaven- un tipus d'escena teatral? Aquell fill malaguanyat, recolzat en una crossa en encetar-se-li la herència de genoll fluix- bramant que s'havia abraonat al taüt, braços en extensió, crossa picant sobre rajola eclesiàstica, el rostre enfonsat als gladiols blancs malmetent-los, gladiols d'hivernacle de fragància insípida a la qual no va trigar a addiccionar-s'hi, com un arrapament al pare. Tarat per l'olor gladiolera, només li faltava allò).

L'Erèndira, malgrat dos cafès, carregats, sols, sola, carregada amb els pes del bes del passat, fos seu, fos d'altres que se li presentava, l'Erèndira comptà les passes des de la cafeteria a casa seva i d'allà al llit. Com les de la ment al cor, és clar, aquell dia en particular, com el de feia...

-A mi ningú m'ha de dir que haig de viure fins que em mori.

L'absència del fill no la païria en eternes eternitats. Morbosament intentava que el destí li xiuxiuegés, de la filera d'habitatges del seu carrer, qui finaria primer, segon...Podia morir tothom, que la dinyés tothom.

-Fins que no vingui, no me n'aniré.

L'Erèndira i un any més (menys).

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

240 Relats

92 Comentaris

52086 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).