L'enyoro...i no se quant tornarà, pot ser mai

Surten núvols i es comença enfosquir....el cel i el meu cor. Plovisqueja, i comença a ploure...Plou. Plou molt. Ves a saber quan canviarà. No puc ni sortir de casa, i, a més a més, no el puc veure. És l'únic que se m'ha passat pel cap en tot el dia, "quan el veure"? No penso en res més. Fa un mes que és fora i no he pogut parlar amb ell. No m'agafa el telèfon. Tinc la impressió que no el tornaré a veure. Tornarà a marxar cap a casa el seu pare i no el veuré. Suposo que té dret a estar amb ell...però jo també en tinc! No ens estimàvem tant? Segur que coneix una altra noia i....aiiiiii...!!! L'angoixa se'm menja la raó. La seva absència no em deixa raonar amb sentit i em fa un buit al cor. No se ni què dic. Cada segon que passa semblen dues hores. Tot el que passa, ho fa lent. El temps no corre dins del meu cor. Sembla que ell sigui la meva pila. Sense ell no valc per a res. Haig de mirar de no pensar-hi. Tot ho faig sense ganes i amb prou feines faig el que haig de fer. No se què em passa. En aquests moments sóc la viva imatge de la desesperació! I si li hagués passat alguna cosa? Perdurarà per sempre aquesta angoixa que sento per ell? És veritat que n'estic enamorada? Rebull de preguntes per no arribar enlloc, pensar-hi tampoc és la solució, llavors què s'ha de fer en aquests moments? Volia distreure's d'alguna manera, però no podia. Va decidir pensar què estava fent, perquè hi estava pensant d'aquella manera tant palpitant. Es sentia incòmode. Hi confiava molt amb ell, però i després d'un mes sense saber res d'ell? Per què ha de ser tan dolent estar enamorat? No ho sé. Però m'agradaria fer vida normal encara que ell no estigués aquí! Pot ser no sent el mateix per mi...
Una bona parella no és aquella en què ambdós estan (una dintre l'altre)? Saben el que l'altre està esperant i també què sent. L'enamorament d'una persona és l'intercanvi juntes de vivències i sentiments. Pensar que una part ho està i l'altre no....quina desgràcia pel que li passi! M'estaven començant a baixar les llàgrimes per la cara, em sentia enyorada volia tenir algú al costat que em donés suport. No podia passar-s'ho tant malament, no s'ho mereixia.

M'acaba d'enviar un missatge al mòbil. Suposo que arribarà... el dia que trobaré algú que sàpiga apreciar-me i estimar-me de debò, tal i com em mereixo. Fins que arribi aquest dia, no serà el moment de conèixer-lo, pensaré que els prínceps blaus són només als contes i que a la vida no hi ha cavallers amb els seus cavalls blancs i amb les seves espases, disposats a fer el que calgui per tu. En aquests moments pensaré que ell també em correspon i no és així....però bé, deixarem les preocupacions per un altre dia que avui ja ha plogut prou.