L'atracador de rosa

1.

El cambrer no es va espantar en veure aquell paio del passamuntanyes rosa (que molt semblava una gorra de esqui mal tallada) entrar al seu bar, ni quan el va apuntar amb aquella arma, que mirant-la de prop, es veia el famós logotip d'aquella empresa d'encenedors. Ell va ser l'únic que no es va espantar, però entre la poca clientela que hi havia al bar es va començar a estendre el pànic, tal pànic que va semblar que afectés al suposat atracador que va començar a tremolar-li el llavi.
Quan li va repetir per enèsima vegada que buides el contingut de la caixa, el cambrer no pretenia fer-ho, evidentment, i li digué que s'havia equivocat de bar, y que el bar de la coberteria de plata era dos cantonades mes enllà. Llavors l'atracador va fer ulls de perplexitat, el cambrer es pensava que replicaria, però guardant-se "l'arma"(o encenedor) de nou als pantalons i fent una llarga reverencia de disculpa l'atracador va partir per la porta, el bar es quedà mut, els uns per la rara situació viscuda i d'altres per l'espant estroncat d'aquella manera.

El cambrer tot això ho recordava com una situació força divertida i va rememorar aquesta anècdota una hora rere l'altre, entre amics i membres de la seva família.


A la cambrera del bar de luxe de dos cantonades mes enllà, si, el bar de la coberteria de plata, li va fer un salt al cor , un home molt corpulent acabava d'entrar al bar, treia una pistola dels pantalons i l'apuntava a ella entre cella i cella. Les cames li van flaquejar i va tancar fortament els ull amb la esperança que quan els tornes a obrir, aquell home hagués desaparegut, el xivarri i els crits de la clientela del bar i el terrabastall que provocaren les copes xocant contra el terra, que se li havien caigut de les mans, la van fer tornar a la realitat.
Amb les mans tremolant-li i el cano de la pistola, que no volia mirar, a la templa dreta, va buidar el contingut de la caixa enregistradora dins la bosa oberta que li oferia el lladre, mentre sentia la cridòria i el murmuri de la resta del bar, que s'estaven paralitzats en un racó. Quan la bossa va estar plena l'atracador va fer una reverencia, va donar les gracies i va marxar. A la cambrera li va quedar un detall de l'atracador gravat al cap, el passamuntanyes rosa que li cobria el rostre.

Aquella aventura patida un dia, la comentà entre amics i familiars, amb tranquil·litat, quan estigué curada de l'espant .

El nebot del cambrer escoltava amb atenció la curiosa història que explicava el seu tiet, no era la primera vegada que la sentia, ni la segona, però li encantava; sempre que el seu tiet arribava al punt culminant, ell esclafia a riure com un boig, com si fos la primera vegada que sentia la historia; es deia a si mateix que en la mateixa situació segurament hagués fet el mateix. Al nebot del cambrer li va faltar temps per anar-ho explicant a tots els amics i coneguts, cambiant-la una mica i situant-se prop dels fets, que experimentaven la mateixa fal·lera per tornar-la a sentir, com li passava a ell amb el seu tiet.
Al nebot del cambrer i als seus amics, els va durar força l'entusiasme per aquesta història, sempre que es trobaven a algú pel carrer amb una gorra rosa es preguntaven si devia ser l'atracador d'aquella curiosa història.

La neboda de la cambrera escoltava amb atenció com la seva tieta rememorava l'atrac al bar on treballava , no era la primera vegada que la sentia, ni la segona, però la seva tieta sentia la necessitat d'explicar-la. Ella personalment creia que en feia un gra massa, al cap i a la fi no havia resultat ningú ferit i no havia hagut cap tret, només això, que el paio havia buidat la caixa. Ella es deia a si mateixa que allò devia ser una pujada d'adrenalina bestial.
Vet aquí que la va estranyar sentir parlar de l'atracador de rosa per els passadissos del institut, quan encara no havia sortit als diaris (ho havia mirat al quiosc de la cantonada), però com que no tenia ganes de tornar a sentir la història va fer-ne cas omís.
A la neboda de la cambrera no li va durar gaire l'interès per la història de la cambrera, però quan passejava per el carrer (amb les seves amigues) i es creuaven amb algú amb una gorra rosa no podia evitar mirar-se-la de reüll, mentre les seves acompanyants es partien de riure, si devia ser el que havia apuntat amb un revòlver a la seva tieta.

El policia que portava el cas del robatori s'ho prenia amb parsimònia, es deia a si mateix que era un cas complicat , no havien deixat ni empremtes digitals ni res que els permetés atrapar al lladre del bar luxós que no nomes havia buidat la caixa, si no que també havia buidat part dels diners que hi havia al banc fent-se passar per el propietari, en definitiva, s'havien endut un dineral sense deixar cap pista. El policia deia als altres que segurament a hores d'ara ja devia ser a Hawai prenent-se un daikiri empatxat de diners i ja pensava en deixar-ho córrer.

A la noia del quiosc se li va saturar la tenda quan van sortir els titulars als diaris de l'atracador de rosa, a ella, un amic que havia estat un dels ostatge , ja li havia explicat, però li va sorprendre que cares poc habituals al quiosc fessin cua per a aconseguir el diari. Aquell dia li van quedar dues coses clares, que els rumors mouen masses, i que també fan caixa, ara entenia perquè la premsa rosa tenia tant d'èxit.

L'amic de la quiosquera es sentia realment frustrat explicant la seva aventura com ostatge. Només havia servit per ser víctima de l'allau de preguntes dels amics i no per conquistar ningú, sí que havia aconseguit despertar l'integres de moltes, però no de la manera que ell hagués volgut. Així que mentre es prenia un cafè en el bar de dues cantonades mes enllà del bar luxós on es produí l'atrac, pensava en totes les seves frustracions i problemes, mentre escoltava la melodia que xiulava el cambrer passant un drap per la taula.

Ella l'esperava llegint els titulars de l'atracador de rosa, no podia evitar que se li escapés un somriure en llegir aquell sobrenom que tenia ell, sobre la taula hi havia un cendrer amb varies cigarretes sense acabar i un revòlver amb un logotip mig esborrat de la famosa casa de encenedors. De en tant en tant ella premia el gallet i en sortia una flamarada. A sota de la cadira en era asseguda hi havia una paperera amb tot de papers rebregats. Estava absorta en la lectura quan el soroll d'unes claus a la porta la van fer sobresaltar, la va mirar fixament agafant amb força el revòlver, encara que sabia o esperava que fos qui creia.

Ell amb la gorra de color rosa contava els diners amagat en un racó dels carrers mes allunyats del centre de la ciutat, hi havia una bona pasta, es deia a si mateix. Mentre embolicava els cales amb uns papers de diari on sortia els titular de l'atracador de rosa, i els guardava entre la roba de la maleta que portava, pensava en com era de ric amb tota aquella milionada aconseguida per pura sort. Tancà la cremallera de la maleta i es va posar bé la gorra. Quan arribà al bullici del centre, es va topar amb un grup de nois i noies amb motxilles que van fer molta cridòria quan el van veure, un d'ells l'assenyala amb el dit tot cridant amb grans riures que era l'atracador de rosa, riures que tots els del grup el van seguir, menys la noia que anava del braç del que havia començat la cridòria que el mirava de reüll.


2.

El cambrer era un cabra boja i donava tot per segur, era jove o ho semblava, tenia els cabells del color d'una panotxa fosca. Era un home nerviós que li agradaven les emocions fortes i divertir-se, sempre anava xiulant estranyes melodies.

La cambrera era una dona amb els cabells llargs, recollits amb una cua de cavall, era castanya, amb uns ulls color mel, era una dona tranqui-la i rebel alhora, que no es deixava influenciar per ningú, encara que, cal reconèixer-ho, era una mica histèrica.

El nebot del cambrer era un noi cabra boja com el seu tiet. Era castany i duia els cabells engominats, tenia els ulls blau fosc i sempre vestia amb caçadores texanes, era espavilat i recargolat, i per segons que idoni per guardar un secret, però també per esbombar-lo. Era molt bon dibuixant.

La neboda de la cambrera li agradaven les emocions fortes però també era freda com l'acer, era molt observadora i treballava a mitja jornada en un supermercat, era castanya i tenia els ulls color marro

El policia que portava el cas era un home íntegre i seriós que s'ho pensava tot abans de fer-ho i no tirava la tovallola fàcilment, sempre intentava arribar al fons de l'assumpte, qualitats totes elles que l'havien fet pujar a inspector en cap.

La noia del quiosc era rossa tenyida, tenia els cabells curts i els ulls grisos , dubtava força abans de fer les coses i era poc decidida , una tasta olletes.


L'amic de la quiosquera era baixet i corpulent, portava els cabells negres molt curts i els ulls marrons, era una mica poruc però tenaç quan li convenia, se li enganxaven amb facilitat les melodies, tenia molt bona oïda i li encantava la música clàssica.

Ella tenia els cabells llargs deixats anar, tenia els llavis pintats amb un vermell fort i mirava amb una mirada desafiant a tot aquell que se li plantes al davant, era freda i calculadora, l'únic problema es que estava viciada al tabac i portava dos anys intentant deixar-lo, i no ho aconseguia, això feia que tingues molta ràbia continguda.

Ell era un home extravagant portava sempre una gorra rosa i era prim, però portava robes que el feien corpulent, no fumava però feia col·lecció d'encenedors estranys i sempre anava amb una bossa molt gran plena de roba, no estava bé econòmicament ja que no l'acostumaven a contractar per les seves extravagàncies.



3.
Després de que en Joan arribés a ca la Marisa, van sortir per dirigir-se als carrers mes llunyans del centre, per recollir el boti, dins d'un sac, amagat en uns forats, que en Joan havia taponat amb pedres i moltes fustes al damunt. Al apar
tar tot aquell munt de pedres i fustes, en Joan comprovà sobresaltat que allà no quedava res, excepte un bitllet de 50 € tot rebregat.
-Merda!- renega -s'els han endut, els diners no hi son!
-Que!!!???-digué la Marisa apropant-se per comprovar-ho -Com que no hi son? I on nassos son doncs eh?, que passa no em diràs que algú se'ls ha endut no?!!
-Això sembla- va dir en Joan.
La Marisa feu un crit de ràbia i de seguida tragué un cigar de la jaqueta intentà encendre'l però l'encenedor no va funcionar, la qual cosa feu que partís el cigarret amb una ma i el tires al terra per desprès trepitjar-lo amb ràbia i deixant anar renecs. En aquell moment aparegué un cotxe negre per la cantonada i s'aturà a prop d'on estaven.
Del cotxe van baixar dos persones, la primera era Ricard encara amb l'uniforma del bar i darrere seu, per la porta del copilot, el seu nebot Jofre amb el cabell tot engominat.
-Què, ja els teniu?-digué Ricard fregant-se les mans a causa de la satisfacció i també el fred.
-No, algun espavilat se'ls ha endut -digué Joan amb un gruny
-c...com?-digué Jofre
-El que sentiu!! per això m'he passat jo 8 mesos treballant en aquell maleït bar on l'encarregat era un malparit i els companys no gaire millors? -digué la Marisa.
-Calla! Que no has estat la única que ha fet una feina que no li agradava, jo me hagut de passar la tira de temps en aquell bar petit amb olor a tabac per vigilar el que passava i poder-me comunicar amb els altres membres del grup xiulant codis contínuament que no son gens fàcils d'aprendre, a mes en Jofre ha hagut de fer una complicada feina de falsificació de firmes i altres coses i tot per a res...
-Però vosaltres ben tranquil.lets que estàveu, no us hi jugàveu pas el coll intentant robar el bar d'aquell criminal amb fama de mafiós. La meva si que ha estat una tasca arriscada!
-Però segur que no hi son? No m'ho acabo de creure. Jo...jo vaig ajudar amagar-los, es molt estrany que algú aliè a la qüestió els trobes aquí, en un lloc tant perdut en mig del no res. Nomes pot haver estat algú que conegués la situació, fins i tot algú de nosaltres, digué en Jofre.
- Pot ser...però qui de nosaltres faria una cosa així? -digué Joan
En aquell moment va sonar el mòbil a la butxaca de Jofre, era un missatge .
-i be?-digué Marisa.
-La Rita que diu que ja ha sortit del quiosc i pasarà a buscar l'Oscar i de seguida ve cap aquí, i que L'Eduard ja ve cap a aquí també. Ja veuràs quan arribin quina sorpresa els espera.
-I la Mireia que no ve? -digué en Ricard
-No ho se, avui no l'he vista, però ja sap on ens hem de trobar - digué en Jofre.
-Així no saps on es?-digué en Joan.
-No, ja he dit que avui no m'he posat amb contacte amb ella i ella amb mi tampoc.
-Que nassos! es la teva xicota i no saps on es??!!! -digué la Marisa
-També es la teva neboda, i per els teus crits dedueixo que tu tampoc saps on es -digué en Jofre alçant la veu
-Podria ser ella la que s'ha endut la pasta -digué en Joan amb un altre gruny
-Si nomes te 17 anys! on vols que vagi? Si marxa causaria molt de rebombori, no nomes entre nosaltres si no amb molta mes gent, no li convindria, a mes pot ser qualsevol de nosaltres o dels que venen, no hi ha cap proba de que sigui ella -digué Ricard
En aquell moment aparegué un cotxe verd amb un home dins, l'Eduard, tot al darrere venien la Rita i l'Oscar amb la moto,ella conduïa.
L'Eduard va baixar del cotxe.
-Hola ja hi som tots?
-No i aquest no es l'únic ploblema -digueren Joan i Marisa a l'uníson
-Com voleu dir?-digué Rita que acabava d'arribar on eren ells.
-Que la pasta ha volat o millor dit algú l'ha fet volar -digué la Marisa
-M'estàs dient que la pasta a desaparegut, despres de tot el que he passat? -digué cridant Oscar
-Encara que aquest paio estigues interferint en el cas- va dir senyalant l'Eduard -sincerament, per ser client habitual al bar i deixar d'anar-hi desprès de l'atrac, em tenien molt vigilat, una mica mes i em detenen quan vaig anar a parlar amb aquest d'en Joan, ja que es un ex convicte per robatori...
-Calla! tots hi hem ficat cullerada en aquest assumpte, tanta que potser aquets quatre s'hagin volgut quedar els diner per ells sols i ens estan posant com excusa que algun desconegut se'ls ha endut.
-Si hagués estat així jo no seria aquí- digué en Ricard -em donarien igual les sospites que podria aixecar no presentant-me on havien quedat i a més, quan us adonéssiu de la traïció jo ja seria molt lluny.
-On es aquella mocosa? -digué l'Eduard
-Qui, la Mireia?no la vist ningú -digué en Joan
- Doncs mira que si ha estat la que sembla més inofensiva de tots la que ens ha fotut una punyalada "trapera"... i, sabeu que penso? Que el seu noviet segur que esta associat amb ella!-digué l' Oscar posant-se cada vegada més nerviós.
-Que vols que haguem estat nosaltres!!!- no ens serviria de res fugir amb els diners un parell que encara no ha complert 18 anys amb una milionada de cales, creus que passaríem desapercebuts?
-No..però...-digué l'Oscar
-I si heu estat vosaltres? Heu sestat els primers en arribar potser els heu agafat i...
-Si? Registra'ns, on son? On els hem entaforat?
Es va causar una gran discussió que va amainar quan per fi va aparèixer la Mireia.
-Que feu?-digué se us veu molt encesos, que passa quelcom?
-On nassos eres?-digué l'Oscar
-Atenent uns assumptes personals que no t'importen
-En aquets moments importen molt -digué en Joan -els diners no hi son!
-Que!?no m'ho crec! - la Mireia s'apropà al forat i extragué el bitllet de 10€ mirant-se'l amb atenció.
-Si però començo a pensar que tu ja ho sabies que no hi serien -digué la Marisa
-No no...he arribat tard perquè...si sortia massa despresa aixecaria sospites...hi havia polis a casa meu...
-Potser es una invenció...-digué Rita
-No t'ho creguis -digué la Mireia
-Una cosa Joanet, ara que puc parlar amb tu...-digué en Ricard
-Rapidet -digué Joan- que vols? no estic per històries pr
-No havies dit que no vindries al bar a fer la comedieta d'atracador inepte per avisar de quan es duria a terme el cop al bar luxós? Com es que a la fi vas venir? em vaig quedar molt sorprès de veure't allà al principi, però vaig fer el que varem dir que faríem...
-Que dius? Jo no hi vaig pas anar!- digué Joan
-Però que dius! Si que eres tu, anaves amb la gorra mal tallada com a passamuntanyes i parlaves com... com tu parles, i a mes vas fer tot el que varem dir que faries...-digué Ricard -i si no eres tu....qui era!!?
-Ostres! -digué la Mireia -mireu, ell no va ser... ha estat ell...
Al terra hi havia una cartera oberta, per la seva netedat semblava que no fes gaire que estiguès allà, un robatori no semblava ja que estava repleta de diners i hi havia una targeta de crèdit caducada i una foto, però no una foto qualsevol, una foto amb un noi somrient amb els cabells esbullats, podien haver pensat que era un familiar del propietari de la cartera... però no, era el repartidor de pizzes!!! Que sovint feia l'entrega al lloc on es reunien per preparar el cop.
-Serà...-digué en Joan- ha estat ell!!!
Es van disposar tots a la recerca del pizzer pispa.


ULTIMA ESCENA

Ell amb la seva gorra mal posada i la seva roba estrafolària, estava ja a l'estació de tren amb una gran bossa a l'esquena, preparat per agafar el tren. Per fi tenia els diners, havia dedicat temps i esforç a perseguir aquella colla per obtenir-los i per fi els tenia, ara pujava al vagó, quan va sonar el xiulet i les portes eren a punt de tancar-se es va girar, i es troba cara a cara amb la neboda de la cambrera que li feia adéu amb la ma.
Quan el tren duia un minuts en marxa, es va dirigir al lavabos amb la maleta i obri la gran cremallera... Oh! Quin esglai! No hi havia res més que papers de diari, ni rastre dels diners!

La neboda de la cambrera, que sospitava que el pizzer, en cas de ser el culpable ja estaria a l'estació, va poder comprovar que així era, n'obsta'n havia decidit deixar-ho estar, ell havia guanyat, ell tenia els diners, se n'havia sortit amb la seva, no hi havia dubte, i no volia donar-hi mes voltes. De fet, ella nomes havia participat en l'atracament pel que suposava d'aventura i d'emoció forta, no l'importaven gens els diners. El pizzer s'ho havia currat i era merescut que s'embutxaqués tota la pasta. Es dirigí cap l'aparcament, tenia que reunir-se amb els altres, havia decidit que no els diria res... de fet no s'ho mereixien havien sospitat d'ella i això li havia sabut greu.

Una silueta coneguda, al aparcament de la estació guardava unes bosses dins el portaequipatges. D'una de les bosses mig oberta sortí voleiant un bitllet. Minuts mes tard aquell cotxe explotaria en una de les carreteres de sortida de la ciutat, per una fuita de benzina, i el contingut del portaequipatges quedaria destrossat. Mai es va arribar a saber qui conduïa aquell cotxe, perquè abans que explotes va poder fugir, però si es va poder esbrinar que era el cotxe del que els havia trencat tos els somnis, entre les cendres es van trobar restes d'alguns dels bitllets dins d'una maleta carbonitzada.


FI