Dos menes de passió

Quan el veia un odi profund l'inundava,el cor se'l hi accelerava,unes basques terribles l'assaltaven,sempre que el veia li enviava una fervent mirada de desdeny,y ell li hi tornava amb aquella mirada seva que semblava tan freda però anava carregada de retret.
-Que nassos mires!!!-va cridar
-Miro a un monstre- contesta ell

I llavors el va escupi amb tota la ira del mon, sabia que era una reacció infantil però la ràbia li encegava els ulls sempre que es tractava d'ell., i un altre cop aquella mirada que se'n reia de ella, aquell somriure arrogant que se'l hi dibuixava al rostre mentre es treia la saliva amb un mocador,com sempre no s'havia immutat, com sempre els seus ulls no deixaven saber les seves emocions mes profundes,anava a contestar a dir alguna cosa però nota que algú li estirava del braç i decidí deixar-se endur,no pagava la pena perdre el temps amb aquell paio.
Ell la va seguir amb la mirada , com aquella estúpida s'allunyava, tot i així li seguia clavant la mirada, aquella mirada seva que tan de ella deia,li encantava com intentava humiliar-lo, però sempre era ella qui acabava fent el ridícul, quan això passava es quedava mirant com els colors li pujaven a la cara,com les seves galtes enrogien i sota el vermell de la pell encara es podien veure els seus ulls espurnejant odi?si ella l'odiava a ell...però no li importava, de fet ell també la odiava, la depreciava encara mes quan posava aquells ulls.
-Apartat de la meva vista...-va cridar-li des de lluny
-Que has dit estúpid!!!-va cridar ella alliberant-se de les mans que l'agafaven
Ell va somriure venia corrents,cauria...,va fer-li la trabanqueta però fou ell qui va caure al terra inexplicablement ella s'hi havia manegat per no caure,ell estava de mala lluna s'havia donat un cop al cap,no va poder-li enviar res mes que una mirada que traspuava dolor i ràbia, ella li torna una de triomfant.
-Inútil...
-Estúpida!!!
I creuaren unes mirades plenes de tensió, ell s'aixeca, s'espolsa la roba i s'allunya senzillament,ella va contemplar com cada cop era mes lluny amb ganes d'anar-li al darrere i fer-lo caure un altre cop.

- Tant d'odi no es bo...-els hi havia dit a tots dos veus a qui no associaven ja cap rostre,però a ells els era igual el seu odi era seu i de ningú mes.

I ara estaven sols, sols en aquell racó de mon mirant-se amb aquella mirada de ràbia d'odi,mirant-se fixament als ulls, però aquest cop era diferent, molt diferent. En mig moment es degustaven els llavis mútuament, ell enfonsant-li els dits entre els cabells i estirant aquests de tant en tant, i ella, ella per sota la camisa li acariciava l'esquena però també li esgarrapava,tenien la roba ben rebregada i tenien la pell tenyida de vermell,aquest cop tots dos,quan va cessar una mica aquest impuls de sentiments barrejats ell estava entretingut mossegant-li l'orella i li va dir casi en un murmuri...
-Estúpida...-va dir amb la mirada de sempre als ulls
-Inútil -va contestar ella amb ràbia desprès va continuar besant-li el coll
Desprès de tot seguien amb l'odi de sempre