L'aristòcrata

El senyor Manel s'aixeca del seu immens llit victorià. Immediatament es posa la seva bata de seda i les seves sabates domèstiques. Aixeca les persianes, obre les finestres de doble porta i contempla, exhalant i inhalant profundament, el bosc. A la llunyania, a la fi dels seus jardins s'estenen mars d'arbres que es perden en l'horitzó. Quelcom el fa arrufar el nas. Contempla a dos figures, vestides de blanc les dues, als límits del seu jardí. "Qui dimonis... El jardiner avui no tenia que treballar..." L'home surt de la seva habitació i crida "Mercè! Mercè!" Una velleta de cara arrugada com paper rebregat s'apropa amb somriures al senyor Manel "Com esta avui mi senyor ??" Mentre diu això l'agafa del braç tendrament "Anem a esmorzar no creu?" L'home es desfà de la mà de la vella amb un gest altiu "Mercè! Tinc cinquanta anys, puc anar jo solet a esmorzar... Ves a fer-me el llit, corre!!" La dona emet una rialla i diu "Avui mi senyor està de humor pèssim… Com es aquesta noblesa!" L'home es mira com la vella desapareix a les portes de la seva habitació i esbufega "Vella estúpida…la acomiadaria sinó fos per l'edat que te…" Es dirigeix a la cuina, ben proveïda i tota de fusta i troba preparada una safata de metall amb cafè i tostades calentes i croissants. "Ahhh!!... Això compensa tot…" Comença a devorar l'esmorzar però troba a faltar el seu diari. "Lafayette!! Lafayette!!" Crida al seu majordom "El meu diari maleït republicà afrancesat!!" De una de les portes que donen a la cuina surt un jove de cabell ros, de posat estirat i pulcrament vestit. "Com es troba avui mi senyor? Tot correcte? Una mica malhumorat…" El senyor Manel s'aixeca de sobte "Que dimonis!! Tu i la vella esteu conxorxats per tractar-me com a un imbecil incapacitat??! El meu diari, ipso facto!!" L'insolent jove comença a riure, fa una reverencia mofant-se i marxa "C'est pas croyable!!" Crida l'aristòcrata en l'idioma del servent, indignat front la insolència del personal. Llavors es calma i comença a mossegar un croissant calent i tasta el cafè. "Puaj -pensa el senyor Manel- aquest cafè sembla d'hospital... Decidit, els acomiadaré a tots…" Llavors, en veure que el seu malcarat majordom no l'hi porta el reclamat noticiari decideix sortir, tal com es vestit, al seu jardí. Ja al jardí respira fons l'olor de natura i torna a disgustar-se en veure les dues figures de blanc en la llunyania. "No saben qui soc aquests... Això es una propietat privada." Llavors avança per la gespa amb pas decidit, la bata ondulant a l'aire sobre el pijama blau. A mesura que s'apropa als intrusos comença a captar-ne detalls: és una dona jove, tota vestida de blanc, com una infermera, que duu a un convalescent en cadira de rodes, vestit de pacient. "Vostès !! Això es una propietat privada, fora d'aquí immediatament!!!" La jove es mira al senyor Manel amb estranyesa i després somriu, com semblant reconèixer al mateix. Ja a poques passes el senyor Manel augmenta el seu to "Que es creuen que això es terra de comunisme???!! La Constitució garantia la propietat privada fins ahir mateix així que, excepte que així canviat el govern marxin immediatament d'aquí vostè i el seu...pacient!" L'home de la cadira de rodes es mira amb ulls cansats, com drogat, al senyor Manel i sembla caure en un estupor. "Que no m'escolta? Trucaré a la policia!!" Finalment la jove vestida d'infermera parla "Senyor Manel...com es troba avui? No ha pres la seva medicina encara?? Trucaré als nois..." El senyor Manel es mira a la jove com si fos boja. "Que??... Oh d'acord, trucaré a la policia" L'aristòcrata torna a la seva casa enfurismat però, abans d'arribar a la porta es sent defallir tot d'una. Cau al terra i sembla veure, difusos, desenquadrats, a quatre homes vestits de blanc que se l'apropen i l'agafen dels braços. Intenta forcejar amb ells però es massa dèbil. Sembla escoltar que diuen entre ells "La seva medicina, ràpid!!"

El senyor Manel es desperta a una sala il·luminada per florescents. Es una gran sala de terra encerat, te l'aspecte d'un menjador de col·legi. Davant seu te una safata de plàstic amb l'esmorzar. Se'l mira estranyat i cerca al seu voltant quelcom que reconèixer. S'esglaia en trobar, assegut al seu davant, al mateix vell de la cadira de rodes que ronca. "Que??.... Mercè!! Mercè!! Lafayette!!" Apareixen aquests dos, però ja no vestits de minyona i majordom sinó amb robes blanques d'hospital. "Tranquil senyor Manel... sembla que avui necessitarà dues dosis...trucaré als nois" El mon s'esvaeix denou per l'aristòcrata.