l'aresta del teu parlar (moc)

L'aresta del teu parlar
és la crosta rostollosa que sala els moments,
és la crosta rostollosa,
instintiva.
Va entrar per la finestra la delicadesa,
aquella fortalesa que et caracteritza cara al públic
"hola, què vols, quin problema hi ha?"
es fon en les nocturnitats elementals que t'atrapen
vers la veritat, la seriositat íntima, de la intimitat, que pots demostrar.
La fortalesa només pública, és el moc de llàgrimes,
que m'ofereixes perquè m'estimes.
Moc.
Tornes fer l'intent de valentia.
-No he de plorar pus.
-Ara et fas la forta?
Mirades, moc, el riure a l'espatlla esquerra,
perquè l'altre, tant m'és, és perfumada.
-Jo t'acompanyaré amb la música.
La música, la teva, que té l'atònita sintaxi d'agradar-me,
fets, els fets, moc,
la delicadesa per la finestra.
I tot era, moc, tot era
perquè no era el seu temps.