L'amistat

L'amistat i la covardia

I aquí sóc, un cop més, arraconat per la vida, malaguanyat sense possibilitat de redempció, sense horitzó recurrent on fugir, sense espai on respirar. I que és la vida sense oxigen? Si us plau, la desesperació engega els subtils mecanismes d´enfonsament vital. I el fil del meu ésser depèn sense dubtes d´una forma, un plec, una ambigüitat, una coma, un oblit, un matis, un no-res. Es clar que un no tria les amistats, això és un misteri, tampoc els enemics, una altre misteri. La bellesa infinita de l´univers es simètrica : el bé i el mal, el dolor i el plaer, la felicitat i l´infern hi són al mateix lloc. Quan més t´apropes a un més aprop ets de l´altre: dons el teu amic és el teu major enemic, l´enemic et dona la ma sense mostrar-la. Talment el misteri.
I més enllà la aventura, el buit, les angostes profunditats del ésser, la covardia del pas enrere, la brutalitat inesperada, la profunda decepció, i l´il·lusió un cop més ens enganya i ens empeny cap a la repetició mediocre que ens fastigueja i ens segueix des de que el significat de la vida ens copejà per primer cop. Res més humà que el desengany que arrossega la mentida fins aquell primer cop una vegada un altre: la veritat. Aquell primer cop repetit eternament. I la veritat que no allibera sinó que transfigura nostres somnis en malsons i la vida en un sense sentit constant, en un macabra repetició que consumeix el nostre ésser.
I un cop més aquí sóc, aprenent un poc més, la aventura del ésser , el fil dels valents. La vida al fil, a la recerca d´una arruga que redimeixi nostre covardia. A la recerca d´aquesta última arruga que doni sentit a totes les cicatrius. A totes aquelles amistats copejades, aquells sentiments malaurats eternament copejats, cops i més cops, mentida i veritat, cops i contracops, en un món de simetries que ens enganya i ens arrenca la mentida de les nostres entranyes deixant la crua veritat escampada en una precarietat de sentits, en un no res angoixant. A la recerca un cop més, un intent més.