La inutilitat

I si tan sols ho pogués imaginar, ho agrairia, a la inutilitat transformada d´un cop, per sempre, la promesa mai dita i pronunciada arraconada obrint-se pas a la realitat amb la senzillesa d´un gest real, luxós, superb, únic. La possibilitat fa tremolar els pensaments, fulles fosques sense destí ni llibertat. Tota una vida, totes les vides, totes les raons transformades per un gest ambigu i obscur. Desconegut. Haurien desaparegut per fi els perques? Tanmateix, llur mirada pronunciada en to violent anunciava un naixement, aspre duresa s´arrossegava fent-me patir. Massa prop per distingir, massa tard per reaccionar, escollir una reacció davant les profunditats es potser un privilegi, un error a evitar. El desconcert augmentava, tot naixement supura patiment i esperança, talment esperit gronxant-se´n realitat en dins, ficant-se contracor en un temps sense retorn, retornant breus moments, vida bategant sense opcions ni camins. I esclatà la certesa de realitat lluent, nova, verge de mirades enfosquides pel dolor de l´inutilitat. Per fi, no se quant temps transcorreguera, tampoc en conec el principi. Pot ser en aquesta vida? Tota una vida maldant? L´inutilitat maldestre apuntava a això? Útil? La mort de l´inutilitat m´embruta el coneixement de l´instant mort que ja no recordo, llunyà, no se qui era, braç que m´empeny dolçament sense retrets vers l´acció somiada.
Ja no ho recordo, i si hi pogués ho agrairia. Tant! I si tant sols sabes com! Fa tants anys d´allò. I ara que la mort m´espera somrient i acollidora recordo sense recordar, no tinc res d´equipatge, cap deute, cap patiment, tant sols un secret que em somriu.
Els meus llavis se´n recorden i corresponen fugaçment, ja no sento la mà a tocar de la Lluïsa, ja no lluita el meu cor i fa estona que la respiració es un somni del passat. L´obscuritat m´acull i l´ultim gest dels meus llavis em traeixen, la Lluïsa m´acarona amb la mirada tendra de sempre i sap, em coneix, que soc a bon lloc. Els seus ulls i els meus llavis fan l´amor per ultima vegada, dansen esberlant l´imatge crepuscular, envermellida i apagada de la mort. La dansa estén un mantell fi, sedós de nova vida damunt la realitat inútil fent reeixir un bateg delerós d´existència com si d´un naixement es tractés, esbufegant tota inutilitat del mateix centre de la vida.
Ja ho ben podeu dir, mai se sap.