L'alfabet MMP de Nadal

Avui em poso a escriure aquesta nadala
com cada any
i m'entendreixo tant
que quan em dirigeixo a vosaltres
fins i tot els ulls se'm neguen
perquè sé, que sense vosaltres
jo no sóc res.
Però porto l'ombra del mestre
que sempre m'acompanya
recolzada damunt les meves espatlles
i que al capdavall, em fa d'àngel.

Confegeixo rapidíssimament
com se m'han esvaït els dies d'aquest any.
Estic cansat, Miquel
hi ha dies que em llevo arraulit
i ja no crido tant,
més aviat parlo amb veu baixa i poruga,
em sembla que hi ha dies, que ningú m'escolta.
Només em consola la capacitat d'isolament
i l'afany d'escriure aquests versos
que em fan recordar el mi mateix
més profund i fràgil.
Aquell infant innocent
que s'inventava el pessebre
i obria infinitat de camins, tots d'adreça a la cova.
En els nostres ulls hi havia una boirina
de felicitat immensa i el cor bategava amorosidament,
m'agrada ressaltar-ho perquè els costums, llavors,
eren els que eren.
I ara ja ho veieu,
els dies s'esfilagarsen amb tanta rapidesa
que nosaltres anem llançant les hores
esbrinant com ens vestirem
o com arranjarem el desori dels nostres armaris
plens de por i de dubtes.

Eren anys de creixença i de somnis
on jugar a refer la història era fàcil,
i el fred era aquietat i la neu tèbia
i l'amor ho podia vèncer tot,
si més no, aquells dies tan assenyalats,
estava prohibit tenir comportaments estranys.
Però, cada dia la daga del temps no perdona
i ens pesen els ulls que cloem debades,
i les llàgrimes són escasses com la pluja,
tenim el cos cansat i feixuc
i en els nostres caps un pes enorme
que no ens deixa descansar.
Canviem de rellotge tant sovint
que ni mirem l'hora
i ens ofeguem en el remolí
de la tempesta diària de les nostres feines,
i a la nit, quan sembla que descansem,
l'artífex de la creació no ens retorna
ni un sol instant perdut, la vida continua...

Miro per la mateixa finestra de cada any
i els seus vidres són plens d'una capa de gebre finíssima,
però jo sento l'escalfor mentre escric aquest poema,
i tanmateix dormo al ras del meu pessebre
ran d'un arbre que no parla.
I això m'ajuda a sentir la vostra remor,
encara que alhora senti el dring de les bales plenes de sang
i dels míssils assassins que omplen els carrers de Palestina.

I segueixo lluitant per una Nadal sense tristesa
però jo sol no puc,
i necessito comptar amb vosaltres,
perquè la remor persisteix
i el joc recomença...


Desembre de 2004