L’AIGUAMARINA

Un relat de: MariaM
L’Ester, amiga de la infància, va fer el concert número mil a París, on vivia des de feia anys. M’hi havia convidat. Vaig seure’m a la primera fila de butaques. Mentre tocava, quan estava a la meitat d’una peça, va deixar caure els braços, continuà completament quieta i, uns instants després, anà a raure amb el cap cot damunt del teclat. Pel públic fou un atac de cor; per a mi fou la brutal percepció de l’angoixa, del final d’aquella vida que adorava.
Vaig córrer als camerinos. L’havien estès en un divan; el metge li obrí l’americana de lluentons i va dir que no era el cor. Els amics que l’envoltaven deixaren anar un respir d’assossec, mentre jo, més tranquil•la, mirava l’aiguamarina que reposava damunt del seu pit. No se’n separava mai; era la joia que més estimava, el seu talismà, deia, tan igual al blau dels seus ulls i al blau del seu mar, llunyà, però, que duia al cor.
Vaig acompanyar-la en el cotxe d’un amic fins la casa de Neuilly. Tornà en sí. Hi havia altres amics i semblava no reconèixer ningú, però, em premé la mà. L’endemà vaig tornar a BCN, a casa, a la meva feina i les meves obligacions. No ens tornàrem a veure.
L’atrapà una malaltia degenerativa. Moria perquè era incapaç d’emprendre una vida diferent. Va morir quan feu el seu concert número mil. Morí víctima del pes de la seva nostàlgia, dels seus records, de la conclusió d’una vida que havia estat tan rica, brillant i exquisida. De la seva mort real no en sabí res, ni de com de tristos i dissortats, fregant la pobresa, foren els seus últims dies. Me n’he assabentat recentment, i de manera fortuïta.
M’agrada passejar pel barri del Born. Plaça de les Olles, carrer de les Dames, Vidrieria. Hi vaig de tant en tant, amb un bloc a la bossa i la ploma, sobretot. Així, vagarejant, hi vaig descobrir, en el seu moment, la dissenyadora Victòria Berruezo; una de les botigues de “Uno de 50”, d’allà és el meu espiadimonis i, el més important, una mena d’antiquari, especialitzat en la compra-venda de joies antigues. M’hi vaig aturar, per casualitat?. No ho crec. Una de les peces em va atraure com un imant. D’una cadena, difícil de confondre, hi penjava una aiguamarina brillant amb tota la seva esplendor, inigualable, també. No sé com, tal vegada magnetitzada per l’impacte, vaig trobar-me dintre la botiga, interessant-me, més enllà de la peça, per la seva procedència. L’home que m’atenia, deuria veure en mi un interès real, no una mera compradora encuriosida, i m’hi vaig sincerar. No m’equivocava pas.
M’explicà que li havia comprat directament a l’Ester; la recordava molt bé perquè, durant uns mesos, havien estat veïns. Ella estava malalta.
De sobte, se’m feu present una trucada seva, ignorava que fos tan a prop meu. M’havia dit que aquell dia a Neuilly sabia que era la darrera vegada que ens vèiem. Es tallà la comunicació i la conversa, ara penso que, intencionadament, per part d’ella, tot i que jo no vaig fer massa o res per recuperar-la.
Del que em digué l’antiquari deduí que les dates coincidien prou amb les del dia que recordo haver rebut la trucada, inesperada, al cap d’anys de no veure’ns.
Si aquell dia no vaig fer res per trobar-la, ho he fet avui. He tornat a la botiga de compra-venda i en surto contenta i feliç, amb l’aiguamarina penjant damunt del meu pit i el record de l’Ester en el meu cor.




Comentaris

  • Bon relat[Ofensiu]
    MariaM | 04-03-2017

    Si sembla real ja és bona cosa. Estic contenta que t'hagi agradat. Gràcies!

  • Bonic[Ofensiu]
    MariaM | 04-03-2017

    Qué faria sense els teus comentaris? M'empenten cap endavant. Gràcies, Montserrat

  • Bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 01-03-2017 | Valoració: 10

    Un relat molt.bonic

  • Bon relat[Ofensiu]
    Magdala | 01-03-2017 | Valoració: 10

    No sé si es certa o no, en qualsevol cas una història molt maca. M'agrada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: