La Violeta

La Violeta nomia així perquè va néixer un capvespre plujós, just al punt què la llum del dia s'esmuny per entre les escletxes de les tenebres de la nit.
Des de la finestra estant, emmarcada de fusta vella, un tros de cel s'havia irisat de molts colors, fins que com un prodigi es va tornar violeta.
L'Apol.lònia plorava de dolor i els seus ulls es quedaren fixats en aquell marc que la va fascinar. Era un d'aquells moments àlgids de la vida, en què el dolor s'ajunta per un instant amb la bellesa. I també per un instant va pensar que aquest moment fugaç havia de ser retingut amb un nom.
Violeta seria el nom del ser vivent que sortiria de les seves entranyes, si era nena.
Quan es va sentir el crit de la vida del nadó, un cop de vent féu voleiar la cortina blanca recollida a l'anella de ferro i el tros de rectangle violeta es va tapar amb una pantalla blanca de separació amb l'exterior.
L'Apol.lònia va sortir del seu encís. El plor de la criatura la féu reaccionar i incorporant-se sobre la mullena, agafà les tisores i li tallà el cordó.
La nena era rodanxona i tenia la pell molt rosada tirant a violeta. Potser calia agafar-la, estrènyer-la contra el pit -va pensar-. I tot seguit, així ho va fer. Una escalfor plàcida va recórrer tota la seva pell i va tornar a plorar. Un plor sanglot de felicitat extrema, barrejada amb la solitud que l' envaïa.
L'Apol.lònia va cercar des d'aquell dia, el moment de bellesa- dolor perdut aquell capvespre. Va pintar les parets de l'habitació de la nena de color morat, va vestir el bressol de llençols violetes i li va posar els vestidets, les sabatetes, els llacets dels cabells d'aquest color. I a més quina sorpresa: la nena, si bé havia nascut amb els ulls negres, mica en mica se li tornaren violetes.
La Violeta creixia i no entenia el perquè d'aquest deliri de la mare. Les seves amigues de l'escola, no vestien mai de violeta i a ella també li agradaven molt els altres colors. La seva amiga Cristina, duia un vestit vermell amb dibuixos d'aneguets que li encantava, però ella mai no el podria portar.
La Violeta cada dia reivindicava més els altres colors. Plorava, marranejava i llençava ben lluny els vestits, quan la mare la vestia. Però l'Apol.lònia que per altra banda era molt tova en les normes d'educació, en aquest fet era del tot intransigent.
Els enfrontaments entre mare i filla, cada vegada eren més freqüents i el conflicte s'agreujava més i més a mida que la Violeta s'anava fent gran.
L'Apol.lònia no entenia el per què del rebuig de la filla envers el color que marcava el seu nom i cercava sense parar la pregunta, en el fons de la mirada de la nena que li recordava el trosset de cel perdut.
Un dia la Violeta es va vestir de blanc. Era un vestit de núvia preciós de guipur i portava a la mà un ram de violetes. Ella mateixa, les havia recollides del jardí de la seva mare. Era una feina pesada. Les flors tenien una tija molt prima i petita que s'amagava entre la rodonesa de les fulles, escampades pel terra. Però res no li va importar, ni el cruiximent dels ossos d'estar acotada tanta estona, ni el temps esmerçat. Al final el ram feia goig i li va col·locar un llaç de setí groc, que va caragolar amb unes puntes de tisores.
I la Violeta va marxar amb el seu vestit blanc, del braç d'un noi de cabells rulls que odiava el color morat.
Va ser a partir d'aquell dia que l'Apol.lònia quan es feia fosc, ho deixava tot i arrambada en el llindar de la finestra, amb el ulls fixos cap el cel, esperava que es produís el prodigi. Però la seva espera va ser inútil. Mai el cel no es va tornar d'aquell color. Coneixia de memòria, tots els tons possibles que l'horabaixa pot escenificar, però mai no es va tornar a convertir en aquell espectacle màgic, que un capvespre va contemplar.
Una nit de tardor, després d'haver complert, com cada dia, el seu ritual vora la finestra esperant el miracle, va fer quelcom d'imprevist. No va plorar, només va tancar-la suaument amb els porticons i va córrer la cortina de banda a banda.
Arrossegant els peus, va entrar a l'habitació de la Violeta, encara intacta des de la infància. Les parets violetes, la roba plegada amb naftalina a l'armari i el bressol morat arraconat entre els contes de fades que li explicava.

I a partir d'aquell dia, ho va vestir tot de blanc: les parets, els mobles, les cortines, i els seus vestits.
Un capvespre quan els raigs de la llum del dia es confonien amb les tenebres, l'Apol.lònia, es va estirar per última vegada en el seu llit blanc que semblava un sudari.
La finestra tancada amb la cortina blanca desplegada de bat a bat, reflectia la foto de
la Violeta.