La vida que s'escola davant i dins els ulls...

Un bon dia t'aixeques i t'adones que t'has fet gran. Que ja no ets aquella nena de la foto. T'adones que la vida t'ha dut fins on ets.
La vida i tu.
Els teus passos.
Els teus pensaments.
Les teves decisions.

Tu, i només tu vas donant la forma definitiva del que finalment seràs.
Tot el que t'envolta t'influeix, clarament. Però fins-i-tot quan has decidit deixar-te endur per la corrent, has decidit.

Viure o sobreviure??

Viure o simplement respirar??

Aixecar-te o que t'aixequin??

Marxar o quedar-te??

Ser feliç o no ser-ho??

Blanc o negre? I els matisos??

Fer un nou Viatge o quedar-te amb el que ja tenies...??

Agafar el braç d'una persona per acariciar-lo dolçament, o deixar que la tendresa mori perquè tu no t'has atrevit??

Tenir por però ser valenta i actuar, o tenir por i quedar-s'hi??

Cadascú té ben endins la responsabilitat de viure o morir. Perquè si, hi ha gent que mor en vida. Es soterren a sota mil capes de glaç... O de hipocresia... O es deixen dominar per la por, les falsedats el que diran, els comentaris...

Perquè viure no és només respirar, morir no és només quan el cor deixa de bategar.

Soc conscient que de les decisions que he pres durant la meva vida, moltes han estat equivocades. Moltes. Però que seria si no de l'aprenentatge que ha vingut després si no hagués estat per aquests errors??

I encara hi ha errors per cometre. I encerts. MOLTS encerts.

I dels encerts, de les bones decisions, la millor: quan vaig decidir que, abans de tot, tenia dret a ser feliç. I a partir d'aquell moment...

Molt per aprendre.

Només són 20 anys, Yasmineta, 20 anys.