La vida en el record

L'Àngela ha acabat de dinar. S'està prenent el seu cafè amb anís de cada tarda mentre, asseguda al seu balancí, recorda els moments viscuts amb el Ricard.
En Ricard va marxar per sempre una tarda primaveral del mes d'abril ja fa gairebé tres anys, des d'aquell mateix dia l'Àngela es va apagant lentament com es consumeix una espelma, com marceix una flor.
Després del cafè poso les noticies a la tele, abans l'Àngela i en Ricard les comentaven una a una i tot i que moltes vegades no es posaven d'acord s'ho passaven ve, se'ls veia feliços. Ara, en la seva solitud l'Àngela es limita a escoltar en silenci com qui sent ocellets cantar.Sense el seu amor viu tancada en ella mateixa i es limita a esperar el moment de retrobar-se amb ell , és l'única aspiració que li queda en aquesta vida.
Abans, amb el seu marit , havien fet moltes coses junts. De fet des que es casaren poc després de la guerra civil ho havien fet tot junts.
Després de les notícies si l'Àngela te un bon dia s'adorm una estona i si com avui te un dia d'aquells en els que la visiten els records simplement es queda en silenci al balancí i deixa passar les hores vivint del record.Això és el que fa l'Àngela D'Ençà la mort del Ricard, viure del record d'una època que tot i que sap que mai tornarà no vol perdre perquè també sap que han sigut els millors anys de la seva vida i te molt clar que no vol viure el temps que li resta , que mentre sigui aquí l'únic que vol fer és esperar el moment de marxar amb l'esperança de que allà on sigui el seu amor també l'espera.Es comença a fer fosc quan decideixo tornar a casa meva. M'apropo a l'Àngela i li faig un petó a la galta. Al fer-ho noto les llàgrimes caigudes pel seu rostre. Em quedo tan corpresa que no se com reaccionar,tremolo.Em sembla tan bella la història d'amor de l'Àngela i el Ricard i a la vegada m'entristeix molt viure dia a dia l'estat actual de la meva amiga.
Decideixo acomiadar-me com cada dia però el subconscient em traiciona i acabo afegint al "Bona nit Àngela , fins demà" un "Anima't dona que segur que el teu home voldria veure't somrient i feliç".
No he obtingut resposta, les meves paraules, per sort o per desgracia, no han provocat cap reacció en ella.
Al arribar a casa el meu marit m'ha preguntat com ha anat avui. No li he dit res, hem sopat en silenci i quan estàvem al llit, just després d'apagar la llum li he dit:
"L'amor de veritat és aquell que ni la mort pot acabar amb ell,Dues persones s'estimen realment quan ni la més gran distància pot matar l'esperança de tenir-se l'un a l'altre.