La vella tarima

Ella, escolta el so d'una desesperada cançó
gentil i dolça a la vegada. No fa res més que plora,
el no poder endinsar-se el taraiiiiiiii de l'orquestra, d'instruments rovellats, de músics decadents, els mateixos que tocaven quan tenia vint anys.
Mentre damunt de la vella tarima de fusta el,
seu cos dèbil farcit, per un vestit vell i arrugat, intenta moure les cames el so d'un bolero.
Encara recorda el petó d'aquell primer amor, de llavis rosats i tendres, tan tendres com les seves paraules.
Ahir, amb la mirada llustrosa cercava la del seu amor, de l'únic amor.
Avui, asseguda en un esglaó de la vella tarima, el cor inhabitat d'amor es, sent envaït per la solitud. l'orquestra deixa de tocar amb, l'absència del so s'adona que els anys igual que una llauna tenen caducitat.