La veïna

LA VEÏNA
M'he despertat després d'haver dormit vuit hores, les he dormides seguides i sense cap somni. Al despertar-me, els ulls encara no del tot oberts veuen tota l'habitació a les fosques. Sento el despertador que comença a explicar les noticies del dia. Noto el cos càlid d'ella i amb una veu molt suau i fluixa li dic bon dia, ella em respon també amb una veu extremadament fluixa que quasi no sento.
Ara comença aquella rutina que cada dia has de fer en un temps concret, amb un silenci necessari, i amb unes cares a vegades preocupants. Sortim de casa per anar a Barcelona. Baixo l'escala contant els graons que hi ha entre pis i pis, vuit, replà, vuit, així fins a cinc pisos. Sempre a la mateixa hora, ¾ DE 9. Cada dia darrera la porta segona del primer pis, sentim una veu de dona que canta, ens mirem amb cara d'aprovació i continuem baixant.
Mai hem vist la veïna del primer pis, segona porta; no assisteix a les reunions que cada dos per tres s'han de fer per solucionar problemes importants, com quina mena de plantes s'han de posar a l'entrada de l'escala, si s'han de començar les obres dels baixants de les segones portes, si s'ha de denunciar als veïns que no paguen. Ella mai hi assisteix, com que no és propietària no en te cap obligació. Tothom en parla amb ambigüitat, no en saben el nom i les poques vegades que han parlat amb ella, diuen que no acostuma a allargar la conversa mes enllà de l' estrictament necessari, que volta la quarantena i que és d'un aspecte agradable: cabells mes aviat curts i ulls clars, no saben definir-la millor, com si tan sols tingués aquestes característiques.
Al agafar el tren, ella es posa a repassar els apunts, jo, encara que no vulgui, no puc parar de pensar en la veïna del primer pis.
En les visites comercials que faig aquell dia, el record de la veïna desconeguda persisteix. Torno a casa a una hora imprevista, potser per sorprendre-la en algun moviment habitual en ella: anar a comprar, escombrar el replà, netejar els vidres de la finestra que donen al cel obert o potser tornar-la a sentir cantar i poder-me asseure davant de la seva porta per escoltar-la una estona mes, de la que habitualment la sentim; el temps just des de que sortim del nostre pis, fins que estem al carrer.
Es quasi segur que tots els fets que esdevenen obsessius corren el risc de formar part de les decepcions que al llarg de la nostra vida anem acumulant, i aquella veu, i la persona que viu al primer pis en formen part, però tot i que en soc conscient hi persisteixo .
Com tot l´ important no sabria definir les tonalitats d'aquella veu, em puc aventurar a dir el que cada dia em suggereix al sentir-la: des de la nostàlgia mes profunda, fins una alegre trobada inesperada.
Un dia, en el moment just que estàvem davant la seva porta, es va fer un silenci que escoltava, un silenci que em va produir tantes sensacions com la seva veu, després va continuar cantant.
Han passat els mesos i potser anys des de que la vaig escoltar per primer cop, ara ja forma part d'una certa rutina , ara poques vegades torno a casa a una hora inesperada per si me la trobo, ni tant sols pregunto als veïns per si saben alguna cosa mes d'ella.
Avui quan hem baixat per l'escala ens hem mirat al notar que no sentíem la seva veu; el silenci era preocupant, no era un silenci normal, era pesant , era llarg, era un silenci que molestava. Al tren ella ha fullejat els apunts i jo he pensat en el silenci. Es normal que em sorprengui , estem massa habituats al soroll i no sabem escoltar-lo. Ara torna a formar part d'una altre rutina.
El temps passa molt lentament i fa que la memòria oblidi les rutines. Les etapes és succeeixen; ho anem incorporant a les nostres vides i quan menys t'ho penses et canvien el guió. Quan estava en aquest punt, han trucat a la porta i una noia amb una veu molt semblant a aquella veu, s'ha presentat com la veïna del primer pis, segona porta.