La veritat és que mai he sigut un bon actor

La veritat és que mai he sigut un bon actor. També és cert que ja de petit ho volia ser, i m'esforçava sempre posant-me en la pell del personatges que interpretava.

El primer paper important que recordo, va ser, com us podeu imaginar, a l'escola, en un festival de final de curs. Jo havia de fer d'arbre. Fer d'arbre, era un dels personatge que mes temps estava dins l'escenari i pràcticament a tocar del públic; per tant es necessitava una gran concentració. El mateix dia que a classe ens van repartir els papers i a mi em va tocar fer d'arbre, em vaig imaginar quina mena d'arbre podia ser. Podia ser-ne un amb moltes fulles, o un de pelat sense cap gràcia. També podia ser un arbre fruiter. Havia d'experimentar què se sentia en la seva immobilitat; el seu constant veure passar la vida des del mateix angle.
Finalment, em vaig imaginar, que era aquell arbre que hi havia en el descampat anant cap l'estació de tren. Un arbre que estava totalment sol. Habitualment feia d'aixopluc en dies de molta pluja, convertint-se involuntàriament en còmplice de moltes confidències
Un dia doncs, volen posar-me en la pell d'aquell arbre; sortint de l'escola, vaig estar-me quiet al seu costat, fins arribada la nit que va venir la mare i d'un mastegot em va fer anar cap a casa. Per molt que intentés explicar-li el per que del meu comportament, encara provocava que ella s'enfurismés mes. A partir d'aquell moment, vaig ser conscient, que la meva trajectòria dins l'escena seria molt difícil i que la incomprensió dels que deien que m'estimaven seria total.
Ara recordo amb molta nostàlgia, un paper molt important que vaig fer, en una actuació davant de milers de persones, en el mateix Palau de la Musica Catalana. Jo feia d'escarabat, vestit totalment amb una malla negre, fent unes evolucions i uns moviments al final de l'obra que provocaven els aplaudiments de tota la gent. Aquest paper també em va costar molt. Per posar-me en la seva pell, vaig haver de patir molta incomprensió i violència. Durant mesos quan tornava de l'escola, no feia res mes que amagar-me sota dels mobles i dins la cuina, on deien que hi vivien els escarabats. Aquest cop la cosa va anar massa lluny.
Un dia ,la mare em va dir que no aniria a l'escola per que volia que un metge em mires per treure'm els mals costums que tenia de feia uns quant mesos. No vaig intentar explicar-li ,que aquell comportament tant estrany per ella, solament era l'experimentació del meu paper en l'última obra de teatre. Ja he dit que a casa mai m'han entès.
Ara, després de diferents papers, uns més reeixits que altres, però sempre intentant viure dins la pell del personatge, em toca interpretar una persona adulta
Una persona adulta de quaranta anys atrapada per una feina que no el satisfà, amb un matrimoni i dos fills que la major part del temps son personatges d'una vida que ell considera fictícia. No sé quan de temps hauré de viure seguint les pautes d'aquesta persona adulta, per tal de poder-lo interpretar adequadament, però la veritat és que em resulta mes difícil fer aquest paper que tots els altres que he fet fins ara.
Vaig dir-li al director de l'obra de teatre si em podia canviar el paper. Finalment faig el paper de la meva vida, soc un espectador de teatre que és passa tota l'estona mirant com actuen els altres. No és el paper principal, però si mes no, et dóna una gran tranquil.litat