La urgència

El Xavier va aturar el cotxe amb una forta frenada davant la casa de la Maria, sense que li importés massa que aquest quedes mig travessat al carrer. Va sortir-ne i obrir la porta del darrera per agafar el maletí que sempre porta preparat per quan es dona una urgència, com a la que ara es dirigia. Travessava corrent el jardí de la casa quan va veure que la Maria l'esperava en el llindar de la porta.

─Gràcies a Deu que has arribat!─ va dir-li la Maria mentre es posava a un costat per deixar passar al Xavier.

─Està a dalt?─ va preguntar un cop dintre la casa i mirant al capdamunt de l'escala.

─Si. Ja coneixes la seva habitació.

El Xavier va dirigir una llarga mirada a la Maria i tot seguit va pujar escales amunt.

─Xavier!─ La Maria va donar un crit que va fer aturar el Xavier quan aquest acabava d'arribar al capdamunt de l'escala.

─Te disset anys.

─Tranquil•la, faré tot el que estigui a les meves mans─ i dit això, el Xavier va donar dues passes per aturar-se tot seguit davant d'una porta que estava ajustada. Sabia molt be el que es trobaria a l'altre costat, massa vegades que l'havia traspassada les darreres setmanes. Va agafar aire i, carregant-se de valor, va creuar aquella porta, tancant-la darrera seu, deixant a la Maria al capdavall de l'escala en la que sabia que seria per a ella una llarga i angoixosa espera.

No va ser fins passats ben be tres quarts d'hora que la porta s'obrí. La Maria, que estava asseguda en una cadira que hi havia al costat, s'aixecà d'un salt. Quan va mirar a l'interior de l'habitació, va veure al Xavier que, amb el cap baix i moviments lents, es netejava les mans amb un drap. Va aixecar el cap per dirigir-se a la Maria.

─No he pogut fer-hi res. Ho sento.

La Maria, sense dir res, va mirar cap a l'interior de l'habitació. Des del passadís sol va poder veure un racó on hi havia roba amuntegada. Va tornar a dirigir la mirada al Xavier.

─Hi ara que faré, pobre de mi.

─Tard o d'hora tenia de passar, cada cop estava pitjor. Creu-me, he fet tot el que he pogut─ Va dir-li el Xavier mentre li posava les mans damunt les espatlles.

La Maria va tornar a mirar el munt de roba del racó de l'habitació. ─La meva filla, pobreta, tenia de marxar de colònies aquest cap de setmana i...

─Quan he vist que tot estava perdut, li he donat un cop de martell ben fort, pensava que potser podria durar un parell de dies més. Però ha estat la seva fi.

Tot seguit, el Xavier es va mirar el rellotge i va agafar el maletí. ─Si no et fa res m'aniré, que encara em queda feina per fer. Pensa que ara hi ha molt bones ofertes, i que per 400€ pots tenir una bona rentadora, i si la tenen es estoc, demà mateix te la instal•len!

I dit Això, el Xavier va baixar les escales i va travessar el pati tan ràpid com quan va arribar. Va pujar al cotxe i va desaparèixer carrer avall.