La Teresa

La Teresa seia prop de la finestra, distreta, no es podia treure del cap aquell home, volia fer-ho però no podia. A fora plovia, plovia molt fort i amés llampegava, era la típica tempesta d'agost, d'aquelles que quan amainen, deixen una terrible sensació de xafogor i humitat. Tot això a la Teresa li era ben igual, les tempestes sempre li havien agradat, però ara no hi prestava la més mínima atenció. Tenia el cap al local, ella i els seus amics tenien un petit local al poble per fer festes i trobades, però no era cap festa el que tenia a la ment, era una simple trobada casual amb un desconegut, pel que es veia, amic d'en Lluís, un dels del seu grup. Tot pensant i passant la vista per l'habitació, es va topar amb la foto de la colla, es va aixecar i la agafar, hi eren tots sis: La Núria que tenia la seva edat, vint-i-dos anys, i ens aquells moments era a Barcelona estudiant audiovisuals, la Laia que era un any més petita, però una persona amb una ment brillant, sempre encisada pels misteris. L'Oriol que cada cop el veien menys, perquè se'n havia anat a viure amb el seu amic, com deia als seus pares o el seu amant com li havia reconegut a ella poc abans de traslladar-se, ella i l'Oriol eren amics des de molt petits, tot just es portaven una setmana, la Berta i en Cesc que eren dos anys més grans i ja feia un any que vivien junts i en Lluís, el gran de la colla, el músic, tenia un grup on l'únic membre fix era ell, anava fent concerts pel poble perquè cobrava poc i tothom el coneixia i, de fet, no ho feia tan malament. Li va tornar a venir al cap aquella imatge, era un home jove, d'uns vint-i-cinc anys, pell bruna, ulls verds, cabell castany i una mica llarg, bastant més alt que ella, amb una veu greu i segura i un cos de somni, però tenia alguna cosa que espantava, cohibia i ella en veure'l s'havia quedat muda, immòbil amb els ulls clavats en ell, aquells ulls li tornaven la mirada amb fermesa, ella l'havia aguantat com havia pogut i en un moment d'autodeterminació, havia preguntat fingint serenitat:
-Qui ets? Que fas aquí?
-Ha vingut amb mi.- la veu d'en Lluís havia sortit de darrere seu i li havia bufetejar orgull que havia tret per poder parlar.
-Em dic Carles.- Havia dit l'home que s'havia aixecat, s'havia acostat a ella amb massa confiança pel seu gust.- Tu deus ser la Teresa oi?- va dir estenent la mà.
La mirada d'odi que va dirigir al Lluís en aquell moment, va fer que ell reculés. En Lluís sempre li buscava parella, però tots eren massa... alguna cosa per ella. Aquest concretament era massa torbador. No havia pogut suportar-ho més, i dirigint una mirada de menyspreu a l'individuo i se'n havia anat sense dir res. Però no se'l podia treure del cap, aquell somriure de seductor, aquella mirada de superioritat...
La Teresa va decidir deixar-ho estar per aquella nit, i va anar-se'n a dormir, però abans no va poder aclucar l'ull li van passar tot d'imatges, reals i imaginades sobre aquell home torbador.
Finalment es va adormir.