La tendresa d'un cel estrellat

Llum tènue a tot a la sala. Algunes llaunes de cervesa buides damunt la taula. I, nosaltres entre asseguts i estirats pels sofàs, cadires o al terra; mentre no parem de picar alguna que altra porqueria. Parlem, riem, cantem i ens emocionem.
Alguns ja se n'han anat a dormir, però nosaltres encara que estem cansats i que l'endemà ens espera un dia molt llarg, no tenim son. I, és que el temps passa molt ràpid quan t'ho passes bé i no volem pas mirar els rellotges. De fet ens els hem tret i tot. "Carpe Diem" penso. A viure ell moment i a gaudir d'aquest moment de somriures i complicitat.
Treus el cap pel balcó i entres somrient.
- Ostres! Heu vist el cel que hi ha?
Ens apropem al balcó. El cel més bonic que he vist en la meva vida estava sobre els nostres caps. Mai havia vist tants estels junts, i tan brillants!
- Anem a fora i ens estirem aquí al camp, no? -proposo.
Baixem a baix sense fer massa soroll perquè no es despertin els altres. Hi estic tant bé amb vosaltres! Especialment amb tu. Ets únic! Però... si tu sentissis el mateix!
A fora fa fred, encara que és estiu. Però a la muntanya...
- Fa fred! Ei! Espereu-me, que pujo a buscar el jersei .dic.
- Em pots dur el meu, siusplau? Està per allà sobre- em dius.
Pujo corrent per les escales. Arribo a la sala on estàvem i agafo el meu jersei i me'l poso. Aleshores em poso a buscar el teu. Amb el batibull de coses que hi ha, no hi ha qui el trobi!
A la fi apareix! No puc evitar apropar-me'l a la cara i sentir la teva presència.
- Què no vens? - em dius de s de la porta.
Em giro sobresaltada.
- És que no el trobava. Té. - i t'allargo la mà amb el jersei.
Tu l'agafes, em somrius, i em fas l'ullet. Jo et torno el somriure i baixem junts, de costat i agafats: tu per sobre les espatlles i jo per la cintura, parlant de coses insignificants.
La resta ens estan esperant a la porta de l'entrada de la casa de colònies.
...
Estirats a l'herba, observant el cel! No havia vist mai un cel igual. De sobte em sento com se només existíssim nosaltres i aquest cel. Sols a l'univers. Feliços i somrients. Veig passar un estel fugaç.
- Oh! - exclamem tot a l'uníson.
Tanco els ulls i demano un desig. Giro la cara cap a tu, i per sorpresa meva, m'estàs mirant fixament i em somrius.
Allargo la mà per sobre l'herba fins a trobar la teva. Tu me l'agafes tendrament.
Aleshores tots els altres desapareixen. Sols tu i jo a l'univers del cel estrellat!
Passes força estels més. Però ja no m'importa res. Només importem tu i jo.
Quan tots decidim anar a dormir, tu i jo ens quedem una mica enrere i aleshores a cau d'orella em xiuxiueges: "t'estimo."