La sort se'ns rifa

Estan tots dos asseguts, petrificats, bocabadats, sense respirar, davant del televisor. Es miren fixament i s'adonen, gairebé alhora, que se'ls ha parat el cor. S'han convertit, simultàniament, en estàtues de sal i no poden ni gesticular ni articular paraula. Tornen a mirar la pantalla del televisor i ara si, esclaten, de cop, sense esperar-s'ho, en un batibull de crits eufòrics. Ella plora i riu alhora. Ell s'ha aixecat d'un bot i no pot parar de saltar i cridar. Es tornen a mirar. Ara ploren tots dos, d'alegria, d'il·lusió, de somnis per fi acomplerts, satisfets de què, per fi, la vida els somrigui. Amb les mans tremoloses tornen a revisar el que encara els sembla un somni. N'estan completament segurs, el dècim que ell ha comprat, aquesta tarda, a l'administració que hi ha a la vorera de davant de l'obra on treballa, el que tenen a les mans i que no gosen tocar massa per no arrugar-lo, ha sortit premiat.

Ara, ella està palplantada, mirant fixament a una dona que no reconeix i que es desdibuixa en el mirall del seu lavabo. No recorda quanta estona fa que s'hi ha tancat amb pany i forrellat. Sap que l'odi que sent és injust, irracional i infundat, però ha deixat d'escoltar, voluntàriament, les paraules que ell li intenta fer arribar des de l'altre costat de la porta. No pot parar de preguntar-se què ha fallat, on és la fissura que ha desaiguat, de cop, tots els somnis que han sigut tangibles durant menys de vint-i-quatre hores.

Aquest matí, ell, tot cofoi, s'ha plantat davant de l'administració abans que obrissin, amb el dècim a la butxaca de la camisa de mudar. Ha rigut, amb ganes, quan el de l'administració li ha dit que el dècim no estava premiat. No s'ho podia creure i encara no sap explicar-se com s'ho va fer per comprar el mateix número que havia de tocar ahir, però amb data d'avui. I ara, a l'altre costat de la porta, no pot compartir el sentit de l'humor de la sort, o de la vida, o de totes dues, i se sent completament sol, culpable i desvalgut.