La síntesi d'una fotografia amb 1495 paraules

Un relat de: Reduccionista
Un malson la desvetlla. Tot i que la freqüència havia disminuït, encara es repetia en les nits més desesperades. Feia tres anys d’un dels moments més desagradables de la seva vida i encara no havia aconseguit desempallegar-se de l’angoixa diària. En el somni, ella apareix de bebè sostinguda en uns braços forts que la gronxen i l’acaricien. Cada petit gest està acompanyat d’un “t’esti...” inacabat. Just abans d’arribar al final té la sensació de caure, lliscar entre els braços com si fossin llençols fins que torna a estar oprimida entre ells. Cada cop la força en què és abraçada és més forta provocant-li un fort dolor que va in crescendo. Avui, però l’havia sorprès un “t’estimo” complet.

La Míriam un cop fora l’habitació entra a la cuina i agafa una tassa de cafè que havia preparat en Manel. El seu fill li havia deixat un petit pedaç de paper enganxat on deia: “No esmorzis res, pren el cafè i espera’m”. I així ho va fer. Després de fer un llarg glop, com si fos un antídot a la somnolència, es dirigeix cap al lavabo per dutxar-se. En obrir l’aixeta comença a sortir l’aigua freda. Creu convenient provar d’endinsar-s’hi per intensificar l’efecte de l’antídot. Tot i que canvia ràpidament la temperatura, les sensacions corpòries estan en augment. Li ve de gust redescobrir se a ella mateixa, passejar les seves mans per racons oblidats. Què havia canviat? Per què es sent sexualment viva?

No pot continuar l’exploració al sentir de fons la porta de casa tancant-se. Ràpidament s’aixopluga de la pluja i s’endinsa dins una tovallola, ofegant el seu cos excitat. De nou a la cuina es troba dos plats i una pila de croissants de xocolata molt ben disposats al centre. Darrera d’aquesta està en Manel amb una rosa entre les seves mans.

- Bon dia mama. Feliç Sant Jordi. Sé que avui serà un dia intens per tu, per això havia pensat que fer-te una sorpresa i preparar un bon esmorzar seria la millor manera de començar lo.

La rosa és sorprenentment bonica. Després de donar-li les gràcies amb una abraçada s’asseuen a esmorzar. Instants després, agafa una petita motxilla i surt directe cap a fora acomiadant-se amb un ràpid petó. Amb tan sols 20 minuts arriba a la botiga, calia anar de pressa avui. Tenen una hora exacta abans d'obrir i calia preparar les taules que anirien just davant la botiga, en el passeig. A part, calia preparar una petita tarima ja que promocionaven un llibre d'en Salvador Camí, autor de "La síntesi d'una fotografia amb 1495 paraules". Encara no ha tingut l'oportunitat de fullejar-lo però l'interessa.


Després d'un matí intens, la Míriam es dirigeix cap a un bar que fa cantonada en el mateix carrer de la llibreria. Solia anar-hi a fer un menú fugaç quan no podia tornar a casa a dinar. Avui, per la falta de temps i per les rotacions que fan al capdavant de les taules, només té mitja hora per dinar i per a un cafè ràpid. Empeny la porta de vidre translúcida i ràpidament es dirigeix cap a la barra situada a la dreta. S'asseu a un dels pocs tamborets alts que quedaven lliures i demana un entrepà de bacó amb formatge acompanyat d'aigua. Per l'espera havia portat un exemplar del llibre que promocionen per fullejar-lo i decidir si se'n queda un. Finalitzada la contraportada i l'opinió dels crítics comença a albirar una olor coneguda i la secreció de saliva va en augment. Però una veu al seu costat li trenca l'aflorament de sensacions:

- Així què, li interessa el llibre? Si hagués de triar entre el llibre i l'entrepà, amb què es quedaria?

Un home al voltant dels cinquanta estava situat al seu costat sense ella haver-se adonat. Agafada per sorpresa, la Míriam intenta recomposar-se fent una llambregada ràpida de dalt a baix i guanyant temps per pensar-se una resposta adient. L'estrany de la barra vesteix una camisa al pur estil hawaià acompanyada d'unes sabates d’allò més modernes i uns pantalons que saluden ja a l'estiu. El cabell té un to entremaliat i fosc, combinant amb el color mel dels ulls. Però allò que la captiva és el somriure i com aquest s'associa amb un cluc d'ulls darrere el vidre d'unes ulleres intel·lectuals. Haver-lo observat amb deteniment no havia estat la millor decisió, el seu nerviosisme havia augmentat i ja deixa de percebre l'olor de l'entrepà, tot i tenir-lo ja servit davant.

- Sembla prou interessant, tot i que per norma no solc treure gaires impressions a primera vista. Així que, sense llegir-lo i a aquestes hores d'un dia d'esforç em quedo amb l'entrepà. Vostè l'ha llegit?

- Sí que l'he llegit i, posant-me en el seu cas, també hagués fet el mateix. He sentit que l'autor ve a la llibreria del final del carrer. Potser s'hi podria passar a parlar-li i que li expliqui el per què hauria d'invertir més que un entrepà en llegir-se'l. Arreveure!

Un cop havia pagat, el hawaià de primavera s’esvaeix i surt per la porta translúcida. Tornant a la realitat, es torna a enfocar amb l'entrepà. Com que només li queden 15 minuts demana el cafè per emportar mentre es menja l'entrepà amb dues queixalades.

Ja davant de la botiga veu com la cua de firmes és bastant gran i l'èxit era tal i com l'havien esperat. De sobte, degut a la sorpresa que li provoca veure a l'autor, ensopega amb una pila de llibres i el cafè li cau a terra: el hawaià intel·lectual era en Salvador. Amb el petit accident tornen a creuar mirades i ell li ofereix un somriure d'allò més tendre. Amb una vergonya que no podia contenir, recull el cafè i neteja com pot el terra i s'endinsa a la botiga.

Són les 9 de la nit i ja és fosc. Plou i ja està a punt de sortir. Just abans de marxar se li atansa una
companya:

-Ei Míriam! En Salvador abans de marxar m'ha deixat un encàrrec per tu. M'ha dit que et volia donar un exemplar del seu llibre.

Sense saber què dir deixa anar un "Gràcies!" i recull el llibre. Dins hi havia una dedicatòria: "Espero que li doni una oportunitat al llibre i a mi també, així pugui convidar-la al cafè que li dec" acompanyada del seu número de telèfon. Radiant d'il·lusió surt esperonada de la botiga i ni s’adona que plou. A l'arribar a casa, xopa de dalt a baix, té un breu record de la seva dutxa matinera. Deixa el llibre a la taula del menjador i recull una nota d'en Manel: "Perdona per no haver vingut al final, se’ns ha tirat el temps a sobre! T'estimo". Ara sí que estava segura que el t'estimo estava complet. Es dirigeix cap a l'habitació i es despulla àgilment. Amb tan sols un minut ja és dins a la dutxa.

La pell està totalment sensible i amb els pèls com escarpes. Sent el contacte de tot el seu cabell llarg i llis que li arriba fins a no-sé-quina-vèrtebra. Els pits se li han posat turgents amb els mugrons pressionant cap a fora com si tinguessin vida pròpia. L’aigua llisca pel seu front derrapant pel nas i fent una petita parada a la boca. Un cop plena, deixa rajar una cascada que baixa com uns ràpids cap a un parell de muntanyes de digna semblança al Montgrí. Els mugrons li cremen i no podia distingir si la sensació que sent és de plaer o de dolor. Finalment, just abans de caure al plat de la dutxa aquests ràpids passen per la desembocadura d’un parell de llavis que es fan melosos. Ensabonant-se el cos se’ls descobreix. Feia temps que el contacte amb ells no era plaent. No obstant, l’excitació després d’un dia molt intens, havia arribat a un punt de no retorn. Els dits en comptes de vorejar els seus llavis comencen a separar-los i a acariciar-los de dalt a baix. La mà esquerra s’aproxima al cim provocant-li un xoc de plaer que li envaeix cada mil·límetre del seu cos. La mà dreta segueix fent cercles com una àguila en el cim esperant trobar la presa, aquella que li donarà allò que busca. A mesura que la freqüència de la seva respiració es dispara, la mà esquerra, que havia pujat a inspeccionar els seus pits fent un triangle de les bermudes de perdició amb el clítoris, torna el camí cap a baix i entra lleugerament pel remolí que s’havia format a l’entrada de la seva vagina. Només calia una lleugera entrada amb el dit perquè, com una explosió submarina fes un xisclet de plaer als pocs segons i deixés caure el seu cos cap al terra com quan l’àguila es deixa caure en picat cap a la presa.

Encara tremolava, no tenia fred. S'asseca amb un moment, la tovallola la molesta amb la calor interna de l'excitació. Només té ganes d'anar a dormir, sabia que avui, després de molt de temps, el somni diria "T'estimo".

Arousal

Barcelona, diumenge 19 d’abril del 2020

Comentaris

  • t'estimo[Ofensiu]
    jtinto | 05-05-2020

    https://jtinto.wordpress.com/2018/10/31/testimo/

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Reduccionista

1 Relats

1 Comentaris

193 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00