La reclamació

Vinc a fer una reclamació.

Ja n'estic fins als d'aixonses que tothom pensi que porto mala sort i que soc responsable de tots els mals averanys que els persegueixen quan em veuen passar. Com si amb la meva sola presència pogués invocar tots els mals esperits i encendre les calderes d'en Pere Botero.

Ja està bé, home!

No sé qui va ser el primer il·luminat que va creure que el meu pelatge, donat per obra i gràcia dels capricis de la genètica i de la mare naturalesa, tenia alguna cosa de dolent. El color negre és un color com un altre i si a sobre no el pots triar, quina culpa en tens tu? Per què has d'aguantar segons quins comportaments envers teu?

Que si ui, que si ai… un gat negre! Molts són els que fan escarafalls quan em veuen, sense dissimular gens ni mica; d'altres potser comencen a tenir una mica d'amor propi i sentit del ridícul i ja no mostren tan clarament aquesta animadversió, però puc percebre la por en la seva mirada i en el seu llenguatge corporal: una aturada en sec, un canvi de direcció per no creuar-se amb mi, fins i tot un xiuxiueig que endevino que pot ser una oració o un conjur…, per no parlar dels que directament em llencen qualsevol cosa que tenen a l'abast i em ruixen com si fos un empestat.

No us prengueu la cosa de broma, que s'han escrit infinitat d'històries de terror protagonitzades per gats com jo que després clar que tothom ens té por! No m'estranya! Penseu si no en el coi d'historieta que va escriure el tal Edgar Allan Poe sobre un dels meus que incitava el protagonista a matar la seva dona… va, home, va!
A qui maten és a nosaltres, no et fot!

Exigeixo respecte i que s'acabi d'una vegada per totes aquesta persecució sense sentit. Vull que facin com a Irlanda, que tenen un dia dedicat als gats negres, i que es reconeguin tots els greuges que hem patit com a grup dins la nostra espècie.

Signat,
El gat negre