La porta

Vaig trobar la porta.
No era ni gran ni petita, era la meva mida i tampoc no tenia pany, ni falta que em feia ja que només veure-la va obrir-se de bat a bat deixant entreveure el seu interior.

Quantes vegades havia somiat amb aquella porta, quantes nits de plors retinguts sabem que el dia que la trobés seria el dia de la meva salvació i vet aquí que només havia de moure els peus uns centímetres per sobrepassar el seu llindar. Calia mirar enrere, doncs? No calia, però els humans no saben estar-nos de fer allò políticament correcte per fer allò que no és imprescindible.
Imprescindible? Havia estat necessari tot aquell camí per arribar a aquella porta? Possiblement sí. Segurament que sense aquest reguitzell de vivències, situacions i trobades passades no hagués sorgit del no res la meva porta. Calia preguntar-se si el que hi ha darrere seu és millor que el que és fora? Potser no, però el parany del dubte és una paparra. El meu jo més egoista sap que darrere la porta hi ha la salvació.
Cal la salvació ara que veig tot el que estic a punt de deixar enrere.


Segurament no i la porta es tanca i desapareix.
Prenc el cotxe que em duu a casa, pas que sé que faran a la tele, a que l'engego i no la miro ni l'escolto tot pensant en la meva porta tancada? Caldrà pensar en la porta tancada i saber si mai més la trobaré i s'obrirà de bat a bat de nou a l'exterior? N'estic convençut.