La pinça blava

-Magnificant t'equivoques. Infles massa! No me'n parlis més, pesada!

Sense voler va fer un cop a l'estenedor. Una pinça va precipitar-se avall des d'aquell segon pis fins a quasi la vorera: li va venir d'un pam.

La dona i la filla van entrar a l'habitacle per esmorzar sense tocar el tema 'el nòvio m'ha deixat, l'enyoro, no puc viure'. Si tenia uns quants nòvios al mes!

Arran vorera, però al carrer, la pinça blava de plàstic no sentia dolor per la patacada. Sí experimentà sofriment: estava sola, de cop, mai ho havia estat. Sola, soleta, sense les altres pinces.

Una veu de mare amorosa contava la història del soldadet de plom a un nen que de tant en tant tossia. La pinça l'escoltà fàcilment -la seva capacitat d'oïda no tenia res a veure amb l'humana- i entengué que tal volta li tocaria viure aventures i tribulacions. Havia de preparar-se enfortint l'ànim per tal de dur-ho a terme. Aquella mare, llavors, explicà el conte de la lletera. En el moment final en què la gerra cau a terra i es perd tot, tots els somnis engrandits que eren fum...la pinça va ser atropellada. Notà un pes insoportable, una pressió inaguantable. Després va saber que el seu immobilisme nat havia empitjorat. Com es traslladaria, si tenia una part trossejada?

De sobte, picà contra ella una humitat dolça i calenta. Eren llàgrimes d'una bruixa que en veure-la es va entristir. Abans que l'agafés delicadament sense deixar-ne cap mica amb les mans ossudes i nervades, els cabells gruixuts grisencs li van fer pessigolles. La malmesa pinça va tastar una felicitat diferent de la d'estar agafada al cordill sostenint peces tèxtils, escoltant ocells, o trons, o motors, en dies de sol o vent o pluja o fins i tot a la nit. Els del pis no tenien cura d'entrar a l'hora la roba, a vegades li tenien temps, a la intempèrie.

Aquell altre tipus de felicitat també l'elevava.

-Sé on has d'anar, preciosa. Estava escrit. I qui no s'ho vulgui creure...tindrà dues feines!

Se la posà al cap, sota el barrec cònic torçat i descolorit. El cervell de la bruixa no contactà amb el gafet: va ser l'ànima. La reconfortà. S'adonà que al seu costat hi havia quelcom més també recollit per aquella inusual dama: una goma per a cabells, esfilagarsada i donada que havia quedat col·locada fent forma de 8.

Al pati de la bruixa el verd espès i el so d'aigua de fonts manava. La vegetació principal la formaven enfiladisses i falgueres.

-Aquí!

Situà la pinça -part sencera i cada bocí- dins un pot d'alumini bonyegat que tindria més anys que la picor i que gotejava pintura blanca petrificada. La goma de cabells la va fer fer voltes al coll d'una ampolla de vidre bufat de cos gros, relíquia artesanal d'un antic amant d'illa poètico-bohèmia. Aquell verd maragda...l'havia fet expressament recordant el màgic d'Oz i l'enganyifa de la ciutat d'aquell color. El poder de la suggestió i la trampa de les ulleres. Per això, per més que en necessités, la bruixa no en volia dur.

El pot i l'ampolla s'estimaven. Les fulles que queien d'un ficus alt, alt, alt esdevingudes grogues d'un contrast sublim buscaven els lliris dits cales, uns que compartien cromatisme amb elles tot i protegint serps menudes que giragonsejaven i s'enroscaven a cada tija que trobaven, sent de mena juganeres i belluguetes. Si mai piquessin algú regalarien màgia onírica i no pas verí.

La pinça estava a gust visionant -i podia, a la seva especial manera- aquell món. El pot no relliscava sobre les rajoles de terrissa i pedra amb fongs i molsa i herbeta i amb alguna violeta liliput. La panxa del pot a vegades s'omplia de líquid de pluja i la pinça esdevenia com un fetus en fluïd potiomniòtic. Fins i tot va aconseguir dibuixar-se un somriure que no va perdre.

La goma, decorant l'ampolla, la feia presumir. Les serps dels lliris l'anaven a visitar creient que era una rara cosineta tímida. L'ampolla emetia bells reflexos quan fins rajos de sol gosaven tocar-la amb i sense permís.

Omnipresent, la bruixa, feia petons a tots aquells sers, els abraçava. I així ells i ella vivien, vivien més i millor.