La pedra

L´altre dia anava caminant pel camí. No sabia en quina direcció, si d´anada o de tornada. De cop, i en plena marxa, vaig ensopegar amb una pedra. Vaig poder aguantar l´equilibri, no sense esforços, per no arribar a caure. Després de breus instants d´impàs per assegurar la posició, vaig ajupir-me per agafar la pedra del mig del camí. Era llisa, rodona, sense accidents en la seva superfície: estava perfectament pulida, sense cap imperfecció. Curiosament era l´única pedra del camí amb aquelles característiques, un simple cop d´ull em va fer adonar que la resta de pedres que es podien trobar eren cantelludes, cairades i d´arestes afilades, algunes d´elles d´una manera tant extrema que resultaven violentes fins i tot a la vista. Tot i haver estat a punt de fer-me caure era conscient de la sort que havia tingut de trobar aquella estranya pedra tant diferent de totes les altres, de tal manera que vaig decidir endur-me-la la resta del camí. Dipositant la pedra en una de les butxaques dels pantalons vaig reemprendre la marxa.
Ja portava estona caminant quan em vaig adonar que la meva trajectòria s´anava desviant cap a una de les bandes del camí, abandonant lentament la trajectòria central que havia dut fins llavors. Uns moments de reflexió em van fer adonar que m´anava desviant cap al costat on duia la pedra als pantalons. Era, pertant, lògic pensar que el pes de la pedra fes inclinar el meu caminar. Unes passes més endavant, i només quan em vaig adonar de la impossibilitat de redreçar la meva trajectòria, vaig prendre la determinació de tirar la pedra. Només així, i sense cap element que a causa del seu pes inclinés el meu caminar, podria restituir la meva posició dins el camí. No obstant, tampoc volia prescindir d´aquella peça especial d´entre totes les altres que hi havia al camí. Em considerava massa afortunat d´haver ensopegat amb ella com per haver de renunciar-hi tan ràpidament. Segur que hi havia d´haver alguna altra solució que em permetés redreçar el camí sense que impliqués desprendre´m de la pedra. De fet, si no tirava la pedra, com estava ja decidit a no fer, l´única solució que quedava era anar canviant la pedra de butxaca intermitentment, de manera que quan m´allunyés excessivament de la trajectòria central del camí només hauria de canviar-me la pedra de costat, redreçant continuament el meu caminar. Això suposava que hauria d´anar tot el camí fent zig-zags per sobre de la imaginària línia central del camí sense poder anar en cap moment recte, però era un contratemps que estava disposat a assumir per tal de continuar amb aquella pedra.
Quan, convençut d´haver trobat la solució ideal, vaig posar la mà dins la butxaca per treure´n la pedra i poder posar-la a l´altre costat dels pantalons, em vaig adonar que no podia treure-la: dins la meva butxaca havia anat adquirint un pes que no tenia quan l´havia pres del terra. Pesava de tal manera que resultava impossible per les meves forces aixecar-la. Sense poder-hi fer res, cada vegada m´anava apropant més al lateral del camí. La impossibilitat de treure´m la pedra de la butxaca a causa del seu desmesurat pes em va fer adonar que no podria recuperar la trajectòria inicial tal i com era el meu desig. Conscient que anava tendint irremissiblament cap al marge, només em quedava esperar què passaria quan arribés al punt on hagués de sortir del camí.