El desganat

Un relat de: Curtis

Raban s´assegué a taula. Davant seu tenia un plat amb l´habitual menjar dels diumenges. Agafà la forquilla i, clavant-la en una peça del seu dinar, començà el trajecte cap a la seva boca. Va ser llavors quan es va adonar que no tenia gana. Era estrany per Raban trobar-se en aquella situació, no estava acostumat a tenir aquell tipus de reaccions; sobretot en diumenge quan Raban preparava, curosament, el seu plat predilecte. Deixant els coberts arrepenjats sobre el plat pensà que es tractava d´un trànsit momentani i que la gana ja tornaria en un moment o altre.
L´espera s´anava allargant i l´esperança s´anava esvaint, la gana de Raban no tornava i la seva angoixa augmentava. Assegut al costat de la finestra Raban va tancar-la, no volia que ningú pogués observar l´estat d´incomoditat en el que havia entrat per culpa de la seva falta de gana. Es removia sobre la cadira, movent les cames compulsivament sense poder deixar de mirar el plat constantment. Aquest senyals d´evident nerviosisme feren adonar a Raban de la necessitat de tranquil.litzar-se. Res pitjor en l´intent de fer retornar la gana que obsessionar-se per aquest fet. Reconstituí, pertant, la seva actitud a la taula i tornant a obrir la finestra, conscient que ara la seva imatge tornava a l´aparent normalitat, intentà desviar les seves atencions d´aquell plat, preveient que encara que la seva espera fos més llarga del que en un principì ell podia creure, la gana ja tornaria. Era totalment impossible que la gana no tornés.
Raban sempre havia tingut gana. Mantenint habitualment una dieta bastant aproximada a la normalitat, atravessava períodes on realment la seva gana augmentava de manera prodigiosa, allargant-se durant un nombre incert però elevat de dies. Aquests eren els millors moments en el record de Raban on, amb una despreocupació absoluta, ingeria tot el que tenia al seu davant. Més d´una vegada, però, aquesta gana desmesurada havia resultat conflictiva per Raban si arribava quan estava entaulat amb més comensals. Evidentment resultava una escena xocant pels acompanyants, que si bé en un principi es permetien fer bromes al respecte, tard o dora tots acabaven per abandonar la taula per la òbvia incomoditat que els assetjava en estar al costat d´una persona que, si bé al començament mantenia la compostura a taula, acabava per perdre totes les formes i ingeria desenfrenadament tot allò que era al seu abast d´una manera absolutament grollera. Poc li importava això a Raban que quan se li acabava allò que tenia més pròxim es procurava qualsevol cosa que pogués alleujar la seva gana. Ingeria de tot, prescindint al final si era del seu agrat o no, acabava menjant d´una manera mecànica responent només als instint del seu cos. No es que mengés per plaer, això es podia interpretar en un principi, quan es deleitava amb plats amb certes qualitats culinàries, però a partir de cert moment la ingestió es tornava indiscriminada: tot tenia un lloc al seu estómac i Raban es tornava totalment despreocupat al producte que menjava, prescindint si era del seu agrat, es tractava només de fer mimbar la seva gana momentàniament. Aquests períodes semblaven ser l´inici d´una gana perpètua, com si Raban comencés a menjar per no deixar-ho de fer mai més. Aquells moments, però, tenien un final, no premeditat ni forçat per Raban, sinó que simplement se li acabava la gana. Es podia haver passat dies i dies menjant i de cop parava, sense cap altre motiu que l´apetit havia desaparegut.
A pesar de tot, Raban encara no s´havia pogut treure del cap el fet que la gana no li tornés, contràriament als períodes de grans menjades on la preocupació per la seva excessiva gana era absolutament nul.la. Curiosament l´obsessió només l´assolava en els moments de desgana i no en els moments on la seva terrible gana era plenament satisfeta.

Raban va tornar a mirar el plat, es va aproximar un tros de menjar a la boca, experimentant el rebuig que ja havia sentit les anterior vegades que ho havia intentat. Era impossible, mai es menjaria aquell plat i la gana no tornaria. Finalment Raban es va aixecar de la taula. En aquell moment, dret al costat de la cadira, la gana va tornar.
Igualment havia repetit aquella acció innumerables vegades i quan tornava a asseure per menjar, tornava a desaparèixer la gana.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer