La pedra del poder PART I

CAPITOL 1

Mentre el capellà sermonejava l'auditori, que atentament escoltava les lliçons del mestre espiritual, entre cant i cant, en Joel resseguia amb la mirada tots els detalls d'aquella petita església començant per aquells sants i verges mig nus, sanguinolents, semblava que encara ara estiguessin agonitzant mig vius, mig morts. Tot havia estat construït amb la finalitat de crear una atmosfera de temor, de por al càstig diví; les columnes allargassades i rectilínies, aquelles figures penitents que et miraven cara a cara. Un altar. Aquell senyor vestit amb túnica i rera seu un enorme retaule ple de personatges estranys amb llurs àngels i instruments musicals, cetres, misèria, creus... se servien de la ignorància dels pobres fidels, que amb la por de ser castigats per un Déu bo i pietós, però que els fustigava dia a dia, s'agenollaven davant el capellà demanant perdó i clemència per no anar a parar a l'infern.

Mica en mica, el fred se li anava posant a dins i mil pensaments li passaven pel cap al lent ritme d'al·leluies i lletanies que es recitaven pausadament... Era veritat que l'Eddie no tenia família? No hi havia ningú assegut a la primera filera i el capellà en cap moment s'havia referit als seus familiars tal i com és normal segons la litúrgia. Però algun amic devia tenir... però en Joel no creia pas que cap dels assistents fos amic seu, l'Eddie tenia 28 anys i aquells feligresos passaven tots de la seixantena.

Semblava que el ritual tocava a la fi, i mentre els creients passaven a cruspir-se aquell tros de pa redimidor, va decidir anar marxant, mentre el missatger del Senyor en to silent recitava l'última frase:

Descansi en pau, Eddie Blanch

El Capellà havia estat molt bé, comentaven les avies que s'havien acostat a l'enterrament. No som res... Llei de vida...

Collons!, només faltava una bona dosis d'hipocresia, aquella gent no sabien ni qui era l'Eddie, s'hi havien acostat, tal com feien amb tots els enterraments que s'oficiaven en aquella cèntrica parròquia de Barcelona. En Joel era ateu confès, no suportava cap tipus de religió i molt menys la gran mentida que anava lligada amb el cristianisme.

Un cop acabat l'ofici, la processó va seguir cap al cementiri. En Joel va decidir desfilar cap a l'Hotel del costat de l'Església, on havia llogat una habitació per aquells dies a la capital. Hotel Can Manel, habitació 12, 3er pis. No tenia cap ganes de seguir escoltant aquells comentaris i menys de compartir l'últim adéu del seu amic amb aquella mena d'escarabats de mal auguri.
Començava a fosquejar i el ramat de paraigues negres deixaven enrere el cementiri després d'uns quants pares nostres. El petit cementiri començava a quedar desert. Des de l'habitació de l'Hotel podia veure aquella filera de formiguetes com desfilaven lluny del cementiri; era el moment d'anar a fer la última visita al seu amic.

No parava de ploure, aquell plugim insistent acompanyava en Joel des que havia arribat a la ciutat comtal, ja feia 3 dies. Semblava que el perseguia com a Harrison Ford a Blade Runner.
Es va posar la caputxa, odiava els paraigues, i va enfilar camí cap al cementiri. També plovia quan va conèixer a l'Eddie.

Era un divendres de Maig vora les 6 de la tarda i feia poca estona que s'havia desfermat una tormenta en ple barri del raval a Barcelona. Passejava sense rumb fixe i la pluja l'havia enxampat enmig d'aquella trampa mortal en que s'havia convertit aquell petit i estret passadís entre pisos vells i atrotinats; les llambordes, la poca il.luminació artificial i el fet que aquella hora i per aquella època el sol ja es començava a apagar van convertir aquella tranquila passejada en una cursa d'obstacles. A més, la ciutat començava a desprendre pudor de les seves entranyes pel fet de no poder absorbir tota l'aigua que estava caient. Eren tants els contratemps i infortunis que, abans d'esperar a que un cotxe a tota velocitat passés sobre un bassal i el deixes xop de cap a peus, va decidir refugiar-se en el primer bar que va trobar a esperar que el xàfec amainés.

Va empènyer aquella pesada porta de fusta i vidre. L'ambient dins del petit bar, on l'havia portat el seu recorregut accidentat, estava carregadíssim. En el bar en prou feines hi havia 3 taules de fusta atrotinades, ocupada per gent gran igual o més atrotinats jugant-se la jubilació al domino. Aquelles faries i pipes que consumien, pipada rera pipada, creaven una atmósfera gairebé fantasmagòrica en que les cares de la gent se li apareixien entre les ombres mig difominades.
Al dirigir-se a la barra a demanar un cafè, es va adonar que en el racó més amagat del bar hi havia una altra taula, que per desgràcia també estava ocupada. El noi, que devia tenir entre 25 i 30 anys, es va dirigir al Joel inquisitivament:

- Jugues?

Tenia davant seu una cadira buida i sobre la petita taula de fusta una cervesa i uns escacs amb totes les peces a punt per començar una partida. El va agafar tant a contrapeu, que sense pensar-s'ho gaire va assentir, deixant a un costat la seva timidesa...

-Demano un cafè, val?

Se'l va mirar, es va treure les dues mans amb els punys tancats:

-Tria.

En Josel va escollir a mà dreta. Va obrir el puny. Un peó blanc.

-Tu comences, t'espero.
-D'acord.

Ja tenia el seu cafè sobre la taula, mentre deixava caure el sucre, en Joel li va demanar pel seu nom.

-Eddie Blanch, espero no haver-te ofès amb el meu tracte, és que estic molt encaparrat, tinc molts assumptes que em volten pel cap i necessito la meva dosis d'escacs per relaxar-me.
-Home,-gairebé se li va escapar el riure-, la veritat és que m'has sorprés molt, ratllant l'acolloniment. Però m'agrada jugar als escacs i crec que m'has salvat la tarda.

Després que Josel l'advertís sobre el seu lamentable nivell jugant els escacs i que possiblement s'avorriria, va decidir iniciar la partida amb el clàssic moviment del peó del Rei: E2-E4. Mentre l'Eddie meditava la següent jugada, li va explicar que ell també era novell en això dels escacs. Havia començat a jugar feia escassament un any amb un seu company de feina, en aquell mateix bar. Però des que havia deixat la feina, per motius que més endavant li explicaria, i que al seu company l'havien traslladat de centre de treball, feia més d'un mes que no hi anava a jugar.

Després del cafè de la primera partida, van venir 3 cerveses amb les respectives partides. Mentre, a fora, l'aigua seguia caient i repicant contra els vidres.

Devien ser prop de les 9, i durant aquelles hores la conversa s'havia anat animant a mesures que l'alcohol anava fent efecte. Era com si es coneguessim de tota la vida, hi havia química. Aquella sensació tan agradable, d'estar amb una persona afí, amiga, propera.

Li va explicar que havia estat treballant com a informàtic en una sucursal a Barcelona d'una gran multinacional americana. Tot i no ser la seva vocació hi havia estat 5 anys, però com ja li havia entredit finalment ho va deixar. No n'hi va parlar directament de quin motiu l'havia portat a plegar, de fet en Joel, tímid de mena, tampoc li ho va demanar tot i interessar-li.

El bar s'anava buidant. Els avis, contents els que havien guanyat al domino i capbaixos els que havien perdut, anaven marxant cap a fora sota l'aixopluc dels paraigües. El cambrer, barbablanc i d'edat avançada, ja començava a fer neteja i pujar les cadires sobre les taules buides. Collons, si que pleguen dora va pensar en Joel. Tot i que el cambrer no va dir res, tots dos van decidir fer un acte solidari, pactar unes taules i deixar-ho per una altre dia. Després de tot, aquell divendres l'havia passat prou bé, fins i tot el fort xàfec s'anava convertint en un suau plugim.

-Bé, noi haurem de deixar el desempat per un altre dia.

El cambrer es va alegrar que s' haguéssim decidit a aixecar-se i marxar.
Un cop fora del refugi en que s'havia amagat de la realitat durant aquella bona estona al costat d'aquell "nou" amic, va pensar que era el moment de despedir-se fins una altra ocasió. Back to reality, uffff... no volia ni pensar-hi.

-On anem a sopar?

Quina alegria! Feia temps que en Joel no anava a sopar amb cap amic i només de pensar de tonar al seu pis de Sant Antoni, i haver-se de fer el sopar ronyós de cada nit que es menjaria tot sol davant la tele, li produïa panic.

-On tu vulguis!!

L'Eddie, el va guiar per entre els carrerons dels barri del raval, fins un restaurant molt curiós i pintoresc. Tot el fora era de pedra viva, tenia una gran porta de fusta amb un arc que la presidia. En l'arc, en lletres de tipus gòtic, hi havia inscrit: Restaurant Nostradamus.

L'Eddie va passar davant, en Joel va entrar tot seguit i la primera inspiració que va fer li va portar tot un munt d'olors i sensacions; oli d'oliva, pebre, especies varies i carn a al brasa que li van passar directament del nas a l'estómac que, de sobte es va recordar que feia hores que no havia menjat res.

El restaurant era petit, en prou feines 5 o 6 taules per parelles. Totes les taules eren de fusta i només una estava ocupada per una parella d'avis que saborejava amb delit aquelles costelles de xai a la brasa, que en Joel gairebé ja havia tastat al entrar en aquell lloc. Un cambrer es va acostar i els va acomodar a una taula del racó, que quedava just a la dreta de la porta d'entrada. Sempre li havien agradat els racons, s'hi trobava més recollit. A més, aquell no era un racó qualsevol, des d'allà podia veure com es coïa la carn a la graella i alhora podia observar tothom qui entrava sense que el veiéssin. Recolzat a la paret de pedra, tot resseguint amb els dits les traçes que els fòssils hi havien deixat en tot el restaurant, van iniciar una conversa que li descobriria quins projectes tenia l'Eddie entre mans.

Arrel de la conversa d'una parella que va entrar van començar a parlar animadament del tema que durant aquells dies estava en boca de tothom.

-Com creus que s'acabarà tot això de la creuada dels EUA a l'orient mit
jà?- va encetar l'Eddie-.
-Ui, no ho sé pas. Penso que ni ells eren conscients, quan van encetar les 2 guerres, de les conseqüències que se'n podien derivar.
-Jo tinc algunes hipòtesis...- l'Eddie el va mirar per sobre de la copa mentre feia un glop de vi. En Joel vai assentir amb el cap perquè continués.
-Primer; tot i que estic d'acord amb el que dius sobre la no previsió de les conseqüències, jo ho veig d'una altra perspectiva. M'explico: Crec que la seva motivació principal per fer la guerra era econòmica, poder controlar el mercat del petroli i, a més, poder reinstaurar sota la bandera de la democràcia, un govern afí. O sigui, imposar un virrei americà a l'orient mitjà.
-Fins aquí bé, això és el que crec jo, bàsicament.
-Però t'ho dius que no van preveure les conseqüències- l'Eddie a part de bon orador, també sabia escoltar-.
-Penso, que tot això sel's anirà de les mans, no es poden imposar governs a països que estan a l'altra banda del món i això no es pot controlar ni amb l'exèrcit més important del món. La gent ja es comença a revoltar i cada dia són més els atacs contra els invasors. La resistència es comença a organitzar i els grups "terroristes" cada cop són més nombrosos- sense donar-me'n compte l'Eddie m'anava guiant per el camí que ell volia.
-Diuen que els EUA ja han decidit qui seràn els Cap de Govern d'Iraq i Afganistan. Aquests cabdills ja han estat nomenats, només falta fer-ho públic al món. Creus que la gent d'allà ho assumiran sens més? La revelió és un fet, això petarà.
-A més, els islamistes més radicals han identificat EUA amb occident.
-La batalla entre Orient i Occident està servida. Saps que a la Xina s'està multiplicant la gent que s'adhereix a l'islamisme? I molts als grups islamistes més ortodoxes?
-Alguna cosa n'he sentit- feia temps que aquest fet li havia cridat l'atenció, però això ja era una realitat abans de l'atac dels EUA a Afganistan.
-Creus que això pot acabar amb la 3ª guerra mundial?
-Home, no sé, però la Xina ha reiniciat la carrera armementística hi ho ha fet públic sense miraments, això s'emmerda dia a dia.

Realment l'Eddie semblava tenir un interés especial en aquell tema. Al parlar-ne li brillaven els ulls, fet del que se'n va adonar en Joel que va pensar treure més suc d'aquella questió. Volia saber fins a quin nivell podia implicar allò a l'Eddie. O si bé, aquell interés s'esvaïa en el mateix punt en que les demés persones de peu els deixava d'interessar; nosaltres no podem fer res, tot està a les mans dels governants, deien.

El cambrer va interrompre la conversa quan va arribar amb l'amanida per tots dos que havien demanat. Van començar a picar de l'amanida i es van oblidar per uns moments de l'agitada conversa sobre el destí del món. Almenys això és el que creia en Joel.

-Coneixes Keffler?
-Qui!?- en Joel no tenia ni idea del què li estava parlant- però que te a veure amb el que estavem parlant fa un moment?
-Tot.- Aquell tot va sonar a veritat absoluta-.
-Què vol dir tot?- cada cop estava més desconcertat.

L'eddie, semblava no creure's que una persona com en Joel no conegués Keffler. A en Joel el va envair una barreja d'incredulitat i interés. L'Eddie va copsar aquesta guspira d'interés en les retines d'en Joel. Aquells ulls verds ametllats no havien brillat d'aquella manera en tota la tarda, ni tan sols segons abans de fulminar una partida amb un escac i mat de vertígen.

Es va decidir a explicar tot el que pensava i feia temps que li rondava pel cap. Sentia que, finalment, algú podria fer-li costat i perquè no, associar-se amb ell en aquella campanya que ja havia rumiat durant tant de temps i que li havia costat tantes nits d'insomni assegut davant de l'escritori.

Però sabia que requeriria molt temps convèncer en Joel. Molt temps li havia costat convences a si mateix i ara que ho havia aconseguit no volia deixar escapar la oportunitat de captar el nou adepte, el nou padouan. De fet, pensava per dins seu, tot és qüestió de temps, de paciència com diuen els savis. Però ara el temps tocava a la fi i aquest s'havia d'administrar amb molta intel.ligència. Pausadament quan calgués, amb celeritat quan fos necessari, però mai a la lleugera.

-Bé, Joel això que et vull explicar és molt llarg, potser no t'ho podré explicar tot avui. Però miraré de explicar-t'ho tot des del principi, és una llarga història però valdrà la pena i espero que em facis costat.

El cambrer va tornar a interrompre, per portar ja el compte. El segon plat sel's havia enganxat amb el primer i aquella colossal amanida es va integrar d'allò més bé amb els xurrascos que havien demanat.

-Escolta, Joel, vine a casa meu i mentre fem el cafè et començaré a explicar tota aquesta història que tinc al cap. Em sembla que si no ho deixo anar, d'un moment a l'altra, m'esclatarà el cervell. Si vols pots quedar-te a dormir, hi ha lloc de sobre al meu pis.
-Bé, no sé perquè no, de fet demà és dissabte. M'anirà bé anar de colònies per desconectar. I a més, em comences a tenir intrigat amb tot això que sembla tan hermètic i obscur. On vius?

L'Eddie vivia en un petit piset que quedava just al costat de la Plaça Reial a Barcelona.
Aquells carrerons foscos apestaven a pixats i a alcohol, era un fet esencial d' aquella zona de la ciutat. En part, es podria dir que era un dels seus "encants". Anar allà a prendre unes copes era com donar l'esquena a la realitat, com una baixada als inferns, però amb la opció de donar mitja volta abans que se't cruspís el cancerber. Allà la nit era nit. Entre les ombres sel's apareixin figures amb les cares totalment desencaixades per els efectes dels narcòtics i l'alcohol, però això no semblava molestar l'Eddie i en Joel. Dels petits bars surtien colles de joves borratxos abraçats que es perdien en la foscor fent via cap a un altra bar on beure plegats entre els pobres i indigents que patrullaven tot la nit

Just passada la plaça reial, per el carreró qeu feia cantonada amb el Bar Reixes, un parell d'àrabs venedors de costu els van acosar per vendre les seves mercaderies. Ni en Joel ni l'Eddie, n'eren aficionats i van rebutjar l'oferta. Això solia ser el pa de dia, a aquella hora vora les 12h i en aquell lloc. Van seguir caminant per on indicava l'Eddie.

Aquells 2 musulmans seguien les seves passes i tots dos ja se n'havien adonat. En Joel va girar el cap i es va adonar que ara no eren 2 sino 4, i no feien cara de seguir-los per regalar-los cap ram de flors. Semblaven emprenyats amb ells dos. Al girar una cantonada, van començar a accelerar les passes. Rera seu sentien com els 4 personatges de la nit sel's acostaven a marxes forçades.

-Tranquil, ja arribem, trenquem el pròxim carreró i ja podem apretar a córrer- va dir l'Eddie amb beu baixa-.

En Joel començava a estar una mica acollonit. El caminar ràpid dels perseguidors s'havia convertit en un trot i al girar la cantonada es va convertir en un esprint.

Finalment, esbufegant, va poder entrar dins d'un bloc de pisos. Rera el vidre de la porta se sentien les passes sobre el carrer d'adoquins. L'Eddie va treure una clau i va tancar la porta. Els 4 musulmans els van fer una ullada desde fora i van passar de llarg. Sense dir-se res, intentant recuperar la respiració van enfilar escales amunt. Al 2on pis es van parar i l'Eddie va obrir la porta del seu pis. Estaben salvats. En Joel, deixant a un costat la cortesia es va estirar en el sofà del menjador un cop creuat el petit rebedor.