La paradoxa

Hi ha preguntes que mai no sabria contestar si me les fessin. El que m'agradaria saber és si algú posseeix la veritat sobre aquestes qüestions, si algú seria capaç de donar-me una resposta. El primer dubte que em sorgeix és el següent:

-Per què només sé escriure mitjanament bé quan la tristesa m'envaeix?

És curiós. Estic en aquesta pàgina per escriure relats i paradoxalment no em ve cap idea al cervell.

Avui ha estat un bon dia en què no he fet gaire. Després d'una ressaca amorosa el meu cos no responia així que he anat a classe arrossegant els peus per la bruta estació de tren. Com sempre, he arribat, m'he assegut i he somrigut amb parides vàries. Sóc tan simple quan estic bé... No, no, va de debò, això que em passa no és normal. Quan em sento feliç, quan em trobo plena, quan estic satisfeta (i anava a dir: quan les coses no poden anar millor però... quina ximpleria, les coses SEMPRE poden anar millor!) sóc absurda. Sí, sóc com... tan... típica. Com veureu no em sé ni expressar, no sé ni explicar què passa pel meu cap. A això em referia al principi: Només sé escriure en els moments baixos, en aquelles ocasions en què tot sembla perdut, quan no em trobo a mi mateixa, quan la foscor s'ha fet estable i ja no aguanto més. En definitiva, quan la solitud s'ha convertit en la meva única companya. És llavors quan podria escriure mil cartes d'amor i de mort perquè les paraules rellisquen del cor als dits com les llàgrimes que acaricien les meves galtes. Ara, però, em trobo bé i torno a callar. Torno a enfonsar-me en un mar de silenci que em porta a delirar i em deixa aquí, tranquil·la, amb l'ànima descansada i el cor bategant amb serenitat. D'aquesta manera em sento menys persona. Sóc menys jo. Perquè jo sóc trista, perquè és el que em caracteritza. Perquè m'he acostumat a la solitud, a la obscuritat i al desordre de la meva ment. Perquè jo feliç no sóc jo. I aquesta és una altra contradicció que m'agradaria entendre algun dia.

Teniu respostes?