La nostra vida.

Jo estava perduda, i tu em vas trobar.
Em vas ajudar a fugir de l'horror.
Durant un mesos em vas curar les ferides.

El temps va passar i les coses van canviar.
Ara el perdut eres tu, i jo la salvadora,
i la veritat, casi ens perdem tots dos...

Ara tot a passat i ho veiem de lluny,
però jo ja no ho puc oblidar,
no puc oblidar lo sola que em sentia,
el mal que sense voler em vas fer,
les ferides que es varen reobrir...

Tot ha canviat,
i cap dels dos som els mateixos.
L'estima, l'amor i l'odi s'entrellaçen,
i encara que tots dos ens esforcem per estimar-nos,
ja no es com abans, i crec que mai tornarà a ser-ho,
han passat masses coses lletges,
que encara que no hagin sigut cosa nostra,
les hem tingut que viure, i es que al cap i a la fi,
així es la vida, un cúmul de sensacions, fets i vivències
que no podem controlar.

El resultat d'això es que ja no vull seguir aquí,
no puc més, però t'estimo tant...
que no se com dir-ho,
no vull que et tornis a enfonsar,
no vull que estiguis sol,
però tampoc vull veure passar la meva vida davant els meus ulls,
i veure que no es la que jo desitjo.

No se quina serà la decisió...
Però sigui qual sigui,
vull que sàpigues,
que mai oblidaré els moments tan feliços al teu costat.