La nena que canvià una foto per un dibuix

Una nena anomenada Núria va pintar una lluna plenejant en un cel de color safrà. Enganxà l’obra amb celo sobre el capçal del llit i despenjà la foto emmarcada d'un senyor molt lleig que manava molt i que feia por a la seva àvia. Si semblava un mico imbècil! Aconseguí treure la foto i amb un retolador traçà un vestit amb farbalans blau turquesa sobre l'uniforme del personatge i li feu els cabells llargs i rinxolats. Com a colofó decoratiu adherí un llacet de purpurina al cap calbejant. Tot seguit retallà el 'nino' de paper i s'inventà una història.

-Hi havia una vegada una nena horrible que tenia un bigoti que li havia dibuixat una mestra -així ho feia creure- un dia que s'havia pixat a la fila expressament. Una nit va tallar-se cabells i mostatxo per confegir una mena de corda llarguíssima que s'aguantava sola que li va permetre pujar fins al cos celest. Li va exigir que fos mitja i somrigués com un grill de taronja. La lluna s'hi va negar. La nena va treure una agulla d'una butxaca, va punxar-la i la va rebentar. Els estels es van esvalotar i com que no consentien aquell tracte van mal-il•luminar alhora aquell maquiavèlic ser que duria una existència encegada per l'odi. La lluna es va tornar terrestre i vivia en una cabana a tocar d'un rierol que una munió de canyes amagaven. I s'hi va estar fins que aquella nena va créixer i no es recordés d'ella mentre anava fent de les seves, unes malifetes terribles terribles terribles.

En acabat la Núria va estripar la figura amb ferma seguretat i es va allitar, tapada i abrigada. La lluna li picava l'ullet. Segur que era l'àvia. Tant li feia que l'endemà aquells pare i mare nous que tenia des que ella li faltava s'enfadessin i la castiguessin.