La meva vida és un llibre obert

Confessions d'un anglès menjador de opi
(L'home que va estimar Natàlia Vidal)

Digues que m'estimes encara que sigui mentida... flor de suburbi. Ets la meva vida, ets la meva mort... flor de nit.

L'arbre de la memòria sentimental. Ara que tinc quaranta anys no plantaré cap arbre (estrictament confidencial). Vull descriure, escriure el perquè de tot plegat. Avui es parla de mi, només Flànagan. Ma vida privada, estrictament personal, manual del malalt perfecte.

Tenia un amor a l'ombra de la pedra blava, el millor dels móns, el carrer dels Petons. Tot és res i ara la magnitud de la tragèdia, el final del joc. Joc brut! Tot és mentida, amor clandestí. El nen que sempre deia sí, la nena que sempre deia no. Tot es trenca, no demanis llobarro fora de temporada.... La felicitat no és completa. Amor idiota!!

Desprès el trànsit de les fades, espècies protegides: Eva Luna, la veïna, Colometa la Gitana, Lola i els peixos morts, Pandora al Congo (la ciutat d'ivori), les seduccions de Júlia, t'estimo s'hi begut, t'hauria de caure la cara de vergonya... La solitud. La pell freda. Del tot indefens davant del hostils imperis alienígenes.

S'alcen veus del soterrani.

Se'n va un estrany.... Demà serà un altre dia!