La meua pàtria

T’he conegut per sort, atzar, coincidència, o com vulgues dir-ho. La qüestió és que t’he conegut, i que no he conegut una persona qualsevol com quan als tretze anys al corredor de l’institut et xoques amb la xica perfecta de l’últim curs amb la qual saps que mai vas a tindre la més mínima oportunitat de parlar. T’he conegut en unes determinades circumstàncies que a priori m’han deixat saber de tu unes idees, unes creences, uns pensaments, que l’anterior situació no m’hauria permés.

Seria perdre el temps negar que estic bojament enamorat d’eixos pensaments teus; d’eixa fam de justícia, d’igualtat, de llibertat. I sí, ja sé que hi ha més dones amb estos ideals, ho sé. Però potser no tenen eixa facilitat per fer-me sentir tan “en casa”, tan còmode com ho fas tu. No sé si ets tu la que va a fer-me feliç la resta dels meus moments, però què seria de l’amor si no ens ho plantejarem? Què faríem sense la dolça ingenuïtat dels enamorats? Sempre fa goig pensar-ho. Sobretot quan comences a sentir sentiments més forts que l’atracció.

Cada centímetre de la teua pell, cada gram dels teus cabells, cada gota de la teua saliva: et fan única. I jo, que desesperadament buscava un país que m’acollira, m’he exiliat als teus pits.