La Masia del Cel Pur

La Masia del Cel Pur es trobava ben amagada en un lloc inaccessible per als vehicles convencionals. Calia fer una bona estona a peu per camins mig esborrats darrere el guia. Ningú es salvava d'esgarrinxades de romagueres progressivament invasores.

Aquell centre de teràpies en un espai recòndit atreia grups i més grups de fashion-alternatius fos per convicció, curiositat o ganes de fer negoci a posteriori amb l'après als cursos.

En Dixon, un home robust de raça negra, emprenedor, hi havia fet cap pel tercer motiu.

-La Masia del Cel!- li semblava un nom entre pretensiós i ridícul.

Un cop els nouvinguts s'hagueren instal•lat a les cambres comunitàries van baixar a conèixer qui els portaria. Parlava poc, en Dixon, un cop va copsar que les altres persones tenien un aire sonat que no li era afí.

I s’entretenia remugant-se repetidament que el preu d’allò, superlatiu, era una mitja estafa sense facturació legal, com s'estilava en qualsevol manifestació d'aquella educació no reglada. I, a més, no li agradava la dieta crudívora. Però tot fos per a esdevenir un bon professor de ioga brumanda akamanda, branca encara desconeguda i prometedora, s'anunciava. Tot un misteri.

I com li va costar haver d'anar d'uniforme amb pantalons blau cel de cotó i una camiseta d'un blanc iceberg impul·lut amb un símbol de no sabia ja quin coi de catxra o patcrú o...chakra, això!, es tractava.

L'Urgelino, el professor, no repetia massa. Demanava ser escoltat amb uns ulls que li sortien de les conques sobre unes ulleres que semblaven fer més i més bossa. Tot plegat conferia a aquell home musculat un magnetisme especial, sumat a un somriure enigmàtic. En Dixon notava constantment, amb esgarrifances, com aquell esguard el despullava fins a la medul•la.

Les classes es duien a terme en una antiga pleta rere la casa. Apart de duríssims exercicis que harmonitzaven cos-ment, que no li feien efecte, calia meditar dia i nit llargues hores amb les cames dolorosament plegades i una rampa inaguantable. Sentia crits esfereïdors que el cervell traduïa en imatges que li provocaven canguelis. Eren figuracions, pensaments, no calia fer-ne cap cas.

Va gosar deixar l'exercici, fer per no ser sentit i marxà a desentumir el cos entre els arbres centenaris salvatges, il•luminat per la celístia.

De cop, es va entrebancar amb alguna cosa que no era una arrel.

-Una aixada!

Un forat començat a terra, que va passar a expandir-se com per encanteri. En va sortir un ser insondablement terrorífic que el va estirar cap a dins.

Abans de morir devorat, va poder reconèixer en aquelles ninetes de foc la malignitat de l'Urgelino.