La Marilulla i el gos

Un relat de: touchyourbottom
Quan se li va morir el gos, la Marilulla va divorciar-se. O, quan se li va morir el marit, la Marilulla va adoptar un gos. El segon cas li provava i el destí ho va disposar així.

I ja em tens la Marilulla amb aquell gos que havia estat sis anys confinat en una gàbia, per ser gos.

L'animal omplí un buit que havia nascut dins un altre buit de la dona de seixanta-tres anys.

Un vent fort, de temporal, va fer arribar sorra des de la platja, mig quilòmetre enllà, als carrers per on transitava la Marilulla amb passes resolutes, pinyó fix, el dia que es dirigia cap a la gossera on es trobaria amb la mirada inefable del gos de raça no t'hi fixis. Ni recordava com havia fet les gestions, només havia estat per aquells ulls. Estaven ja tornant cap a...casa. La llar. Se li feia detestable dur-lo amb un collar, humiliant, li feia ràbia ( i a veure, rigué, si encara li tocaria a ella, per aquell motiu, d'anar amb morrió).

En sortir de la localitat -calia una passejada extensa, intensa, gratificant, atemporal- van seguir un ni camí marcat, de tant en tant, per tavelles de miraguà (tant li fotia si era el fals com l'autèntic) que gens atzarosament indicaven una ruta d'espais dels quals aquelles dues ànimes xuclaven poesia. N'hi havia als miraguans, desproveïts de les llavors negres que camparien com voldrien, aquells mitjos fruits que semblaven placentes rebregades que demanaven de ser collides per a quelcom artístic com ara envernissar-les purpurínicament i més i més coses. I si ho feia amb pintura platejada o daurada els podia vendre com a ornaments nadalencs. No la va convèncer. S'havien de quedar allà, punts d'un trajecte, sense expectatives. Algunes encetaven un moviment d'arrossegament: l'element aire les accelerava fins a aturar-les contra el tronc d'un arbre, una roca, una tanca...o una pota del gos.
Aquella sí que la va agafar. Va somriure. El gos, també. Van adonar-se que una humitat sobtada i un canvi de to al cel indicaven pluja prou imminent i que caiguessin, que caiguessin, que caiguessin moltes llàgrimes per purificar un tram vital obsolet.

Aquell gos anava guanyant terreny a gambades dins el cor de la Marilulla. El gos: l'univers anhelat.

-Sorgeix la màgia, amb tu- digué a l'animal, sense plantejar-se com era que encara no li havia posat cap nom. A la protectora en tenia, un nom que no se li adeia, per això l'havia oblidat. - Sorgeix la màgia que sargeix descosits, gràcies!- i l'abraçà i acaronà.

Aquella nit, la Marilulla va mirar, estona de ni un minut, la lluna. Lluïa en un cel serè després del ruixat, pentinat de núvols, els estels com joiells dispersos. La Gran Senyora de les quatre fases...picava l'ullet? I deia:

-"Totes les germanes eren valentes"

Ocells nocturns llavors cantaren a l'uníson el títol d'una pel·lícula que la lluna expressament tergiversava. Rigué, la dona. El gos, assegut al seu costat, absorbia la pau mentre la Marilulla li feia massatges al llom i al cap i li parlava sobre el film al el satèl·lit selènic es referia, seguint-li la veta.

-I sí, sí. Cada germana. Cada monja engegà els hàbits a pasturar, s'encarà via escrita al Papa per dir-li ADÉU. Van fer existir Santa Clausa (que no Clausura) o Mare Noela (no Noèlia). Van riure per a parar un tren, les germanes, envalentides, alliberades, fent pam i pipa al pretèrit que escanyava. Van fugir entre els prats, engrescades i descalces, les exmonges, amb roba interior ridícula que les convertia en improvisades pallasses. Una va ensopegar amb un objecte. Un estoig que a un escriptor extravagant se li havia extraviat. Un estoig gastat, to or antic, amb la cremallera que no cordava bé. Treien el caparró uns quants bolígrafs força esgotats. Les germanes valentes el van encerclar, van fer 'oh!' i se'l van endur per escriure les seves desmemòries. El duia la que havia caigut. Si coïncidia amb l'escriptor -cosa estipulada -l'adreça de l'home escrita a dins en un paperet boleta- tal volta el mamanoelejaria. Hahahahaha!

El gos va emetre uns lladrucs imitant les riallades de la contaire. La Marilulla (no, Marilluna no, bé, un xic sí) va acomiadar-se de l'esfera celest tan blanca a qui, prou ho sabia, mai calia demanar-li res massa gran o esdevenia traïdora (sempre recordava aquell ensenyament de l'àvia).

-Bé, avui lluna, perquè sí, m'has enviat uns mots. Jo només vull veure't, poder veure't quan apareixes, i dir 'gràcies'. Calla! Que potser és molt?

Entrà al dormitori. La vista li anà a un tauler de parxís sobre una cadira. La pols acumulada al damunt havia esdevingut greixosa. Faltaven algunes fitxes i un dau.

-Dau! Ja tens nom!

L'animal va fer un lladruc de satisfacció.

No jugava al parxís ella contra ella amb totes les fitxes feia qui-sap-lo. El traspassat marit era d'escacs i d'escaquejar-se al bar. Era d'escacs corcats com les dents que no es cuidava. Aquell tel mucós entre les peces (del joc i de la mandíbula) feia enretirar aprensius i no aprensius, llevat dels que compartien els bars arnats, armats de ganes de matar el temps.

Sospirà, alleujada i va tancar aquell pensament-record.

S'allità duent posat un pijama que li encantava, amb motius de rombes de la gamma dels marrons. Sentia la felicitat interna fluint fora de la buidor que havia habitat una altra buidor. En Dau, ajegut on a ella li acabaven les cames, se sentia afortunat. S'hi sentien, ambdós. Es van entregar al descans, compassats en el descans notant una escalforeta en un punt que, tot i ser del cos, no era del cos. En Dau va percebre un subtilíssim moviment de miniformiguetes resseguint el dalt d'un test acampanat, a fora, una bona circumferència de terrissa. Va somriure amb aquell senyal tan preciós d'afegitó a la calma.

L'endemà, quan la del forn, com era habitual, preguntés a la Marialulla si ja havia venut l'unifamiliar i li digués, per enèsim cop, que semblava un pis posat en horitzontal, la Marilulla li respondria, i s'atreviria, el que una coneguda que es matà engolint botons -se l'havia d'haver escoltada, quan repetia amb fals humor 'hahaha, no puc cordar ni descordar, ni tinc coneixements en arreglar traus'- en un temps anterior i entusiasta li havia definit la casa acabada de comprar en casar-se com 'casa de nines'. La gaudiria amb en Dau.

I mentrestant...a la llar del costat dret, tornava a discutir la parella que mai saludava la Marialulla, ni abans tampoc al seu marit. El tema de conflicte, reiterat: no haver permès, el mascle dictador, que la sogra mirés la tele. Detestava la vella, li ho prohibia. I l'enviava a la seva habitació. Restaven el matrimoni i el pare vidu d'ell de cara a la màquina tonta. L'habitacle havia estat adquirit íntegrament amb diners de la sogra que esdevenia com un Dau castigat i engarjolat, desprotegida a casa de la seva única filla...esperant que una Marialulla l'adoptés.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

256 Relats

101 Comentaris

56232 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).