LA LLUNA NEGRA.

La duresa inacabable del teu alè m'omple la boca de nit, i ofega aquell batec adormit en el bressol d'una lluna plena.
Damunt d'una carena prenyada de solitud i silencis , hi neix l'arbre anònim de la vida, i arrela damunt del seu ventre buit perquè pugui créixer lliurament.
Baixo pel pendent de la por, i arribo sense ganes a l'estació buida de la indiferència.
Un fil espès de fina pluja, cau persistent damunt una teulada esquinçada, i poc a poc va esborrant el petit refugi que m'amagava.
És cruel aquella mirada que s'enfila lentament sense tendresa dins uns ulls esmorteïts per mals sons inacabables.
Callo i ofego com puc la meva veu, perquè el vent del silenci no et porti les meves paraules.






albert serra.