La lluna d'una nit (II)

Puja la lluna plena
aquest cel infinit,
deixant enlluernats
muntanyes i camins.

Present tenc el record,
que embriaga l'esperit,
d'uns fets imaginaris
que tenen lloc anit.

La lluna, que il·lumina
aquest paisatge fi,
curiosa testimoni
del nostre dolç desig.

Profunda és la mirada,
del teu cor és l'espill.
Suaus seran els llavis
que ara diran "t'estim".

La lluna escoltarà
els versos que t'he escrit,
mentre tu pensaràs
en el que ja t'he dit.

Però ai! Jo no esperava
aquest final tan trist,
que jo volia escriure
un diferent destí.

Perquè la lluna plena
pertany a l'infinit.
I jo estic aquí sola
sense saber si visc.